Moai

 

Moai

 
Moais de l’illa de Pasqua

 

Ell
no ho sabia però encara no estava preparat. L’accident que va provocar
la mort de l’antic sacerdot el va convertir, malgrat la seva joventut,
en el nou xamà de la tribu. Era un càrrec de molta responsabilitat, i
més en aquells temps turbulents on la lluita amb les altres tribus de
l’illa era un fet quasi quotidià. L’espai era finit i això comportava que
les fragmentades tribus competissin de forma aferridassa per les millors
zones de caçera o pesca. La seva era una tribu menor i una mala decisió els
podia portar a l’extinció, com havia ocorregut anteriorment amb altres
famílies.

El
seu predecessor li havia ensenyat bé els coneixements més comuns, però
només l’havia iniciat en els rituals més específics i complexos. Un
d’aquests era la invocació de l’esperit de la tribu, en realitat un
petit diable dels móns inferiors que restava lligat a obediència pels
conjurs que el portaven, de l’inframón, al plànol material. La primera
vegada que va cridar aquest ser diabòlic es va adonar de la feblesa del
jove sacerdot, totalment inexpert, i el va seduir amb promeses de
conquestes i riquesa. En realitat el que volia, el que volen tots els
sers demoníacs dels plànols inferiors, és poder entrar en el nostre món
per conquerir-lo ells. Així, a cada triomf que servia a la tribu el jove
sacerdot adquiria més confiança en ell mateix, sense adonar-se que en
realitat el seu paper era de peó en un tauler diabòlic.

La
població va prosperar, molt, fins al punt que la major part de les
altres tribus van començar a unir-se per fer front a l’amenaça que els
representava. Al cap d’un temps la guerra s’havia fet constant i
l’empenta dels enemics era superior al que podien suportar. Davant
aquesta pressió, el jove sacerdot va demanar ajut a l’esperit, que va
posar en marxa la part final del seu pla. En aquells moments li va fer
entendre que el seu poder no era suficient i que li calia ajuda d’un
altre esperit, el nom del qual li va subministrar. El sacerdot,
angoixat, va realitzar el ritual d’invocació corresponent, però quan la
resposta no va venir d’un pobre diable si no d’un ser demoníac de gran
nivell es va adonar, en aquells moments, de la trampa on s’havia ficat.
Havia obert les portes de l’infern i s’estaven escolant una munió de
sers malèfics!

En
aquells instants de terror només va tenir esma per invocar al déu de
l’illa, que era comú a totes les tribus i mai prenia partit en les
disputes internes. La situació era tan greu, doncs implicava un
desequilibri dels diferents plànols materials, que el déu de l’illa va
atendre les invocacions del jove sacerdot. Li va traspassar el
coneixement per capgirar el conjur d’invocació i, un cop tancades les
portes, va envoltar màgicament els dimonis amb unes formes de pedra de
gran volum, d’on no podien escapar. L’esforç d’aquests conjurs va acabar
amb la vida del jove sacerdot i, sense ajut, la tribu va ser
exterminada per la coalició d’enemics. Ningú va saber trobar explicació
de com, en una nit, van aparèixer per l’illa tot de figures de pedra de
gran tamany.

I allà estan, presoners a la vista de tothom, esperant que algú els invoqui de nou.

Tenen molta paciència.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts



9s comentaris

Saturn devorant un fill

Saturn devorant un fill, de Goya

SATURN DEVORANT
UN FILL, Goya 1819-1823

 

No estic preparat pel que veig, no esperava trobar això al final del
camí que vaig començar fa mesos. Sí, tenia sospites que el pare superior
tenia alguna cosa a veure amb les misterioses desaparicions de monjos i
novicis, però en cap moment m’hauria pogut imaginar l’escena que
presencio per la petita finestra que dona a la cel·la. La barreja de
fúria i fàstic es fa insuportable, el cervell no enten la situació,
l’abad ha mort un dels novicis i l’està devorant.

El dolor arriba
a límits terribles quan reconec el cap, separat de la resta del cos. Fa
dos dies, abans de desaparèixer, vaig estar parlant amb ell sobre els
nostres plans de futur. M’explicava on volia anar a ajudar, i ara està
aquí, mort. Em venç la fúria i, imprudentment, obro la porta i
m’emfronto a una situació per la qual no estic preparat.

Em
peparo pel pitjor quan aixeca el cap i fixa la seva mirada sobre mi. No
denota cap emoció. Diu que és un déu, Saturn, abans anomenat Cronos, i
que el que fa no deixa de ser una conseqüència imposada per la seva
natura, ha de continuar sent immortal per poder servir al món. En la
seva bogeria afirma que si ell morís el temps s’aturaria, seria el final
de tot. Menjar-se aquella gent, els seus fills, és un petit preu que
l’univers ha de pagar per poder continuar existint.

Miro al
voltant, puc sentir l’horror que impregna aquella habitació. Agafo un
dels ganivets d’escorxador que hi ha sobre la taula. Quant temps fa que
mata i devora germans? En un acte barreja d’odi, bogeria, ràbia i
vergonya, m’abraono sobre ell i li clavo el ganivet una, dues, tantes
vegades que perdo el compte. Sols sé que vull acabar amb aquell horror,
fer fora de la congregació aquell dimoni. Mentre ho faig em mira amb
cara de no entendre els meus motius, com puc intentar matar un déu?,
brama. No ho diu gaires vegades, la seva veu, a l’igual que els ulls,
s’apaguen sota la força del meu braç armat.

Me’l quedo mirant.
Durant uns instants m’adono que el temps sembla que s’aturi, quina
sensació més estranya. El vent deixa de xiular, el silenci, absolut, es
fa insoportable. Tenia raó i  la seva mort representa la fi de
l’univers, com si es trenqués l’engranatge d’un rellotge i s’aturessin
les manetes?

Noto una energia que m’invaeix el cos, una
descarrega que fa que tot es torni a engegar. En aquell instant sé que
ara jo sóc el nou déu del temps. Sí, sóc Saturn, i la vida i la mort és
el meu patrimoni. Sóc immortal.

En un acte reflex, inconscient,
agafo el ganivet i començo a esquarterar el cos del pare superior, mort
als meus peus. Tinc gana.


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts



8s comentaris

Las tres velas

Las tres velas, per Joaquin Sorolla

LAS TRES VELAS, Joaquin Sorolla 1903

 

Aquesta història va començar aquí, cliqueu si la voleu recordar.

[Continuació]


Van passar els anys, en Iyuchi es va convertir en un gran mestre
pescador, el millor del seu temps. Durant anys i anys va servir el
millor peix fresc a la cort de l’emperador, que el va recompensar amb
afecte i prestigi. Feia un parell d’anys que ja no pescava, el seu fill
va agafar el relleu de la flota i ell va deixar de sortir a la mar per
ensenyar el seu nét, el futur de la família, tal com manava la tradició.
Però les coses van canviar a la cort, un general rebel es va aixecar en
contra de l’emperador amb una força considerable i el va fer fora del
tro celestial. Era un bon guerrer però un mal estadista, acostumat a
l’ordeno i mano i a la mà dura. La casualitat va fer que en el moment
que l’emperador abandonava el palau es refugiés en els vaixells de pesca
del fill de l’Iyuchi, que era a port esperant que millorés el temps. Un
parell de dies abans la gran ona de Kanawaga havia avisat que era
millor buscar resguard i no sortir a la mar.

La persecució dels
soldats rebels, i l’amor que el fill d’en Iyuchi tenia pel seu
emperador, els va obligar a salpar abans no abordessin els seus vaixells
de pesca, gens preparats per resistir cap assalt armat. Malgrat el mal
temps i l’avís dels déus, es va encomanar a la seva perícia per intentar
arribar a un port segur. Fent el viatge, però, la tempesta els va
engolir.

Iyuchi es desesperà al saber les notícies de la
rebel·lió, tant per la pèrdua de l’emperador com del seu fill i
tripulació, molts d’ells fills d’antics companys de pesca que tants i
tants anys l’havien servit fidelment. Un cop va passar el mal temps va
decidir sortir a trobar-los, amb l’ajut de la seva antiga tripulació i
de joves en procés de formació. Finalment va reclutar gent per poder
sortir amb tres vaixells, amb l’esperança de poder encabir les
tripulacions de la flota perduda. Tota l’aldea va sortir a
acomiadar-los, sabent tota possibilitat de trobar-los passava per
l’experiència i la determinació d’aquest gran navegant.

De com
els Déus van tenir compassió d’en Iyuchi i com els soldats pescadors van
aconseguir refer l’ordre a la cort celestial és una història que, per
no allargar aquest relat, quedarà pendent d’explicar en un altre moment.


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 



7s comentaris

Drac del parc Güell

Drac del parc Güell
Drac del Parc
Güell, Antoni Gaudí, 1922


Aquesta història va passar fa molt i molt temps, quan encara hi havia
dracs a la terra. En un lloc molt llunyà existia un gran imperi que, al
llarg d’anys de conquestes, havia acumulat un tresor fabulós. Tantes
joies i or va atraure l’atenció d’un drac, fort i poderós, que va atacar
el palau de l’emperador mentre aquest es trobava fora i es va quedar
amb el palau reial com a cau i el tresor com a matalàs, on hi dormia
cada nit. Tots els soldats que va enviar per rescatar-lo van ser
cruspits o socarrimats pel drac, que era un enemic formidable.
Finalment, l’emperador va demanar ajut a en Ghoael, un mag savi  molt
famós. Aquest va exigir, en concepte de pagament per enfrontar-s’hi, un
part del tresor, incloent algunes peces úniques i maravelloses. El rei, al
principi furiós doncs era una persona molt cobdiciosa, va acabar
acceptant el tracte amb la idea de matar el mag un cop aquest eliminés
el drac. Després d’una lluita ferotge, on en Ghoael va utilitzar alguns
dels encanteris més poderosos dels quals tenia coneixement, el drac va
ser derrotat.

El mag, però, malfiat de les intencions del rei, va
deixar el drac en un estat latent, amb l’advertència que un conjur per
part seva el despertaria més enfurismat que mai. Davant aquesta situació
l’emperador no va tenir més remei, ben a contracor, que pagar el preu
estipulat. En Ghoael, amb el valuós carregament i el drac, va abandonar
l’imperi ràpidament buscant un lloc lluny de la cobdícia del rei. Va
travessar valls i muntanyes, rius i oceans, per acabar instal·lant-se en un
castell a la vora del mar on va viure ell i la seva família. Al llarg
del temps el castell es va transformar en palau, i al seu voltant s’hi van
establir comerciants que gaudien de la protecció i els serveis del mag.
Aquest, per evitar temptacions i problemes, va decidir enterrar bona
part del tresor i el drac en una cova fonda situada en un turonet
proper. A l’entrada de la cova, protegida per trampes i sortilegis, hi
va col·locar l’estàtua d’un drac, com advertència del final que tindria
qualsevol que intentés robar una sola peça del seu tresor.

En
aquest turó, que va pertànyer als seus descendents al llarg de moltes
generacions, es va construir el que actualment es coneix amb el nom de
parc Güell, i diu la llegenda que sota la Sala de les Cent Columnes,
enterrat profundament, s’hi troba la cova on hi ha aquest fabulós
tresor, vigilat per un drac latent que despertarà enfurismat el dia que
algú gosi tocar una sola peça.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 

12s comentaris

El xa Khusrau jura lleialtat a Baber

Baburnama a Relats Conjunts
EL XA KHUSRAU
JURA LLEIALTAT A BABER, fragment del Baburnama
Anònim 1500


 – "Maleït sigui l’oracle, ens ha ficat en un bon embolic!" – va escopir
sense embuts. Era conscient que aquesta frase, dita en qualsevol altre
lloc on fos escoltada per gent afí al totpoderós Baber
significava pena de mort immediata. Fins i tot en aquesta situació, on
de fet estaven conspirant contra un dels poders de l’imperi, s’havia de
dir amb veu baixa. Tots els presents estaven d’acord que el camí que
estaven prenent els portaria, cas de ser descoberts, a un final ben
dolorós. "Maleït sigui, ell i tots els que el recolzen!"

– "En
això estem d’acord, ja ho saps. Tots veiem que està fent perdre
l’enteniment al xa i l’està duent per camins de guerra cada cop més
lliscosos. No m’estranyaria gens que en realitat estigués a sou dels
nostres enemics. Aquesta última predicció ens durà a la derrota, en
Khusrau mai jurarà lleialtat en Baber, fins i tot el més ruc dels
cortesans ho sap! El molt porc sap fer bé el seu paper, li va entregar al xa una imatge de la predicció que havia vist, que els déus el
castiguin".

– "Us ho puc assegurar, l’exèrcit d’en Khusrau està
bregat en moltes batalles, i la darrera jugada ha estat estrènyer
lligams amb els ferotges uzbeks. Ja ho sabeu, de jove vaig estar
mercenari abans de formar part de l’exèrcit d’en Baber i vaig lluitar
amb ells. Són homes durs i molt curtits, no s’arronsen davant ningú. Fins i tot
reunint un exèrcit nombrós una hipotètica victòria seria molt dolorosa, ens
deixaria massa dèbils en mans dels nombrosos enemics que estem creant i
que no deixarien escapar l’oportunitat."

– "Tu ets el nostre
millor general, si ho dius és que ho tens ben clar"

– "Sí, pels
déus, el nostre enemic més letal és dins palau! Hem d’eliminar aquest oracle boig
abans no acabi amb l’imperi! Em coneixeu bé, mai m’enfrontaré en Baber i
si em demana morir al camp de batalla ho faré de gust, però aquest
oracle ens està portant a la catàstrofe."

– "Bé doncs, com ho
tens? Has aconseguit el nostre executor?"

– "Sí, ja he contactat
amb ell, és un antic company de quan era mercenari. Molt bo amb les
armes i sense por a res. Quan vaig tornar a l’exèrcit va preferir seguir
fent vida de mercenari, sempre havia dit que ell no volia ser súbdit de
ningú. Ara comença a ser gran per seguir rondant amb les armes i aquest
serà un cop molt ben pagat, si no té cap problema podeu donar l’oracle i
el seu seguici per morts. Ells i els seus homes faran la seva part. Com
ho teniu vosaltres?"

– "Bé, bé, tenim les robes i l’arma que ha
de deixar allà, quan el mati. Amb aquelles proves tothom acusarà a la
facció de l’antic conseller. De fet m’estranya que no hagi provat de
matar-lo, ser apartat del poder és una bona raó per fer-ho. Si res es
torça en sortirem nets."

– "I vosaltres, teniu preparades les armes
per aixecar la revolta a la zona de l’antic conseller? Segur que allà la
repressió serà forta, aquella gent ens ajudarà sense saber-ho. La
política té aquestes coses, ells pagaran el preu de salvar la resta de
l’imperi."

– "Tot a punt. Ara ja no ens podem desdir, la roda ha
començat a girar. Pels déus, molta sort i mort a aquest maleït oracle!
Per l’imperi i en Baber!"


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant del quadre al
blog RelatsConjunts

7s comentaris

La nit estelada

La nit estelada, per Van Gogh
LA NIT ESTELADA
Vincent Van Gogh 1889


Pujo a veure la nit estelada a aquest petit mirador, ben situat i on el cel és manté nítid malgrat
estar prop de la ciutat. És una rutina que
he anat fent des de petit, quan el pare ens portava a ensenyar-nos el
firmament, com trobar les estrelles més famoses i reconèixer els símbols
que formen. Ens va inocular el virus per l’astronomia i, sempre que he
necessitat d’un moment per pensar o desconnectar, vinc aquí,
observar els astres m’ajuda a veure les coses amb tranquil·litat.
Aquesta vegada, però, és diferent, pujo per última vegada. Vinc a veure la mort de
cara.

Ve de l’espai exterior, de més enllà del
nostre sistema solar. Es tracta d’un asteroide de mida gegantina, més de 80
quilòmetres de diàmetre, amb rumb directe contra la Terra. Va ser
detectat fa més d’un any però no s’hi ha pogut fer res, el seu volum el
fa invulnerable a qualsevol temptativa humana, seria com si un mosquit
intentés desviar de la seva trajectòria un elefant embogit. Pensar que
un asteroide de 50 km va provocar l’extinció més massiva mai coneguda, o
que el que va fer desaparèixer els dinosaures solament tenia 10 km de
diàmetre. Ara que falta cinc dies es pot veure a ull nu, un petit punt
que se’ns tirarà a sobre. L’han batejat amb el nom d’Ah Puch, en honor
del déu maia de la mort, també anomenat Destructor de móns. I així serà,
perquè quan impacti contra nosaltres s’acabarà el món, si més no tal
com el coneixem. Tantes generacions perdudes, somnis que mai es podran
portar a terme, la fi de tot. El xoc està previst que es
produeixi a l’hemisferi nord, sota Islàndia, però tant és on caigui, tot quedarà
destruït. El cataclisme serà de proporcions immenses, el planeta quedarà
irreconeixible. Alguns auguren que és una oportunitat per la vida,
l’ésser humà ja l’estava destrossant en una agonia lenta i dolorosa.
Potser en uns milions d’anys tornarà a ressorgir, donant pas a noves
espècies i deixant-nos a nosaltres com un record del passat, si queda algun ésser viu amb capacitat de recordar.

S’està
intentant recollir tot el saber en immensos búnquers soterrats a
l’altra banda de l’hemisferi, el més allunyat possible de la zona
prevista d’impacte. Coneixement, tecnologia, mostres genètiques,
llavors, qualsevol cosa que pugui ser aprofitable en un futur. S’han
construït ciutats subterrànies, intentant que pugui quedar algú on tenen
alguna oportunitat per sobreviure. Aquí no n’hi ha cap. Els més rics
han marxat cap allà, però la majoria de la gent ens hem quedat, sense
lloc on fugir, esperant el moment. No els envejo, és millor no veure com
serà l’endemà de l’apocalipsi.


Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al
blog RelatsConjunts.blogspot.com

16s comentaris

Demanant un taxi

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant de la imatge al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Demanant un taxi, de Lisbeth Firmin

DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004


Fins aquí havia arribat, n’estava més que tipa. L’altra vegada li va implorar de genolls que el perdonés, que sols l’estimava a ella, però
aquesta vegada no li donaria una segona oportunitat. Feia massa
temps que l’amor s’havia convertit en rutina, n’era conscient, però no estava disposada a
tornar a empassar-se que el seu marit li fés el salt amb aquella
pelandrusca. Tenia algunes sospites però ara li havia arribat la prova
definitiva. Una amiga seva, que l’havia avisada que els havia
vist alguna vegada, li va enviar un parell de fotos on es veien
junts. Estaven fetes amb el mòbil, de pressa i corrents,
però en tenia prou. No ho pensava tolerar, el faria fora de la seva
vida avui mateix. Com podia haver estat tan tonta de perdre el temps
amb aquest brètol? La primera vegada l’hauria d’haver engegat
per sempre més. I pensar que fins i tot havia canviat de feina per la
seva gelosia, li deia que tenia massa bon rotllo amb el seu company de
despatx, el Marc. És cert que era atent i l’havia ajudat molt quan va
començar a treballar allà, i sí que era maco i potser ell n’estava una
mica d’ella, però no havia passat d’aquí. Mai una insinuació, ni tan
sols encoberta, però a ell no li va fer el pes que en parlés bé i no va
parar fins que la va fer canviar de feina. El molt porc, així li
tornava? Prou, aquesta relació s’havia acabat.

Ara mateix
necessitava aire, les parets de casa se li tiraven al damunt i l’ofegaven. Va baixar al carrer amb la intenció de respirar i intentar
posar ordre als seus pensaments. Plovia més del que esperava i mentre obria el paraigua va
decidir cridar al taxi que venia pel carrer. Volia que la traiés
d’aquí i la portés on fos, si calia que fes voltes per la ciutat, tant era.
Si fos possible li demanaria que la portés cap a una nova vida. Quan anava a
aixecar la mà va sonar el claxon del cotxe blau que hi
havia davant i el conductor la cridà pel seu nom:

– "Júlia, Júlia,
quina sorpresa! Com et va la vida? Acabo de sortir de la feina, vols
que et dugui cap algun lloc?"

El va reconèixer, era en Marc.

14s comentaris

Mercat de Nadal a Bratislava

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant de la imatge al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Bratislava christmas market, by -12ºC

BRATISLAVA CHRISTMAS MARKET, -12ºC


Havia estat un any dolent, després de trencar amb la parella no em
venia gens de gust passar aquestes festes per casa, tot sol o, pitjor
encara, amb la família compadint-me. Sobretot no volia sentir per res
del món la meva mare "Ja t’ho havia dit, aquesta pelandrusca no feia
per tu, mira que et vaig avisaaaaar". No, no, per res del món volia
passar per aquesta situació. Una setmana abans de Nadal vaig buscar per
internet una oferta per marxar uns dies, on fós mentre em quadressin
dates i pressupost. Bratislava? Per què no? Té bona pinta. Vinga,
omplim la maleta de jerseis i cap a Eslovàquia falta gent.

Per
sort, a l’avió em va tocar seure al costat d’un paio que anava a
visitar la seva família i no parlava gaire, no tenia cap ganes de petar
la xerrada. A la fila de davant hi havia tres noies que sí anaven de
vacances, molt mones elles, i semblava que amb moltes ganes de
passar-s’ho bé. Alguna en portaven pel cap per què de tant es giraven
cap a mi, al començament de forma més o menys dissimulada i al final
directament, i es petaven de riure. Sort que a l’arribar a destí
cadascú va agafar el seu camí.

Mentre desfeia la maleta a
l’hotel va aparèixer una nota a la butxaca de l’abric: "Mercat de
Nadal, dia 24 a les 18:30h, no te’n penediràs
". Ostres, qui m’havia posat
aquesta nota? Devia ser d’aquelles noies? Glups, potser del paio del seient
del costat? No no, segur que era de les noies, no? Bé, si volia saber-ho
hi hauria d’anar. La veritat, tampoc tenia gaires coses més a fer, així
que no valia la pena rumiar-s’ho gaire.

Vaig anar amb temps,
el mercat era força maco i vaig aprofitar per tornar a passejar per les
parades, tot prenent un got de vi calent que m’ajudava a suportar
l’intens fred que feia. Estava ple de gent, però donava gust passejar
entre els venedors de llums i figuretes mentre l’olor d’abet i molsa ho
envaïa tot. Distret com estava no em vaig adonar de l’hora i la veu em
va sorprendre:

-"Molt bé, molt bé, veig que has vingut. Segur que
aquestes festes no les oblidaràs"

 

Continuarà…


però no aquí. Si voleu llegir la continuació de la història passeu pel blog de la Laia, el Cau de les Nereides, que us explicarà com acaba aquest relat.
No us el perdeu!


Actualització: La Laia ja ha penjat el final de la història



Aprofito el post per desitjar-vos bones festes i un feliç 2010, que sigui millor que aquest que s’acaba.

 

13s comentaris

Tres anys de Relats Conjunts

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Jordi Labanda
Jordi Labanda

 
Ostres, quina caseta que es gasta l’Ònix! No m’estranya que s’hagi
retirat del món! Això sí, d’organitzar festes no se n’ha oblidat, quin
èxit. Clar que tres anys de Relats Conjunts dóna per conèixer un munt
de blogs, quina trobada tan espectacular. Per sort encara reconec algunes cares i
està molt bé veure tanta gent nova. I aquest paio vestit de
comandant qui deu ser? A veure si serà el capità del Blauet? Vaig a
preguntar…

Per cert, que no m’oblidi:

Per molt anys, Relats Conjunts, i felicitats a tots els companys relataires!!

 


Aquest, més que un relat, és un post lligat amb la celebració. Com alguns ja sabeu, des que vaig tancar el blog sols obro la persiana per fer els Relats Conjunts, que em serveix com excusa per mantenir el lligam amb la blogosfera. Gràcies a tots per ser-hi i fer possible projectes com aquest.

27s comentaris

Mons paral·lels

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Mundos paralelos

MUNDOS PARALELOS, Daniel Estebe

En Roger no estava boig. No li importava el diagnòstic dels metges, ell
sabia que el que somiava era més que imaginacions. Des que tenia
coneixement li havia passat, de forma regular té somnis on estableix connexió amb una altra persona. Sempre amb la mateixa, el seu nom
era Tarkin. Podia dir que havien crescut junts, de fet el considerava
el seu germà bessó en un món paral·lel. Quan era petit li explicava als
seus pares, que no li donaven importància i ho veien com un excés
d’imaginació. Quan va anar creixent i continuaven els somnis el van dur
al metge, que li van fer un munt de proves sense trobar explicació. Els
relats eren coherents, ben bé semblava que de nit es connectava amb un
altre ésser, fins i tot era capaç de descriure’l físicament. Els hi
explicava com vivia, com es relacionava amb el seu entorn, les coses
que s’explicaven. Amb el temps va decidir deixar d’insistir i els hi va
dir, encara que era fals, que ja no tenia més somnis, que el tractament
i la medicació havia funcionat.

No era cert, la connexió continuava. En lloc d’explicar-ho va decidir escriure un diari. Tenia
la certesa que no era d’aquest món, quan van estar parlant dels estels
que veien al cel no s’assemblava gens al seu. En Tarkin no veia, ni
entenia, que era la lluna. Parlaven dels costums i funcionament de la
societat on vivia, de la natura, tan diferent, que l’envoltava. Ell
també li explicava coses d’aquí, però li donava la sensació que li
servia de ben poc, el seu germà bessó vivia en una societat poc
desenvolupada tecnològicament i per a ell tot el que explicava era
màgia.

Va anotar la seva preocupació, en l’altre món també hi
havia guerres i un dels pobles veïns els estava atacant durament. En
Tarkin li va explicar que l’enviaven a defensar un dels passos, en una
situació molt complicada. Encara que intentava amagar-ho va copsar la
por que tenia, notava que últimament s’acomiadava amb més
èmfasi. Havia entrat en combat més d’una vegada, li explicava com
conseguien aturar-los, però que cada vegada eren menys defensant aquella posició i no esperaven reforços.

Un matí els pares van trobar en Roger mort al seu
llit. L’autòpsia va determinar per causa de múltiples hemorràgies
internes. Estranyament, ja que no tenia cap senyal exterior, per dins
es podien apreciar força ferides, idèntiques a les fetes per una arma
blanca. No hi van trobar explicació fins que al cap d’uns dies els
pares van trobar el diari. Estaven segurs que en Tarkin havia mort, en
un altre món totalment desconegut per a ells, aquella mateixa nit, i la connexió que existia entre ells s’havia endut també al seu fill.

16s comentaris