Chop Suey

Chop Suey, d'Edward HopperChop Suey, Edward Hopper, 1929
Chop suey: plat xinès el nom del qual vol dir ‘barreja de sobralles’

 

– Té, aquí tens la foto que m’has demanat. La marca coincideix, oi? Tot quadra, ja t’ho vaig dir.

– No es veu tot sencer, no li podies fer la foto i que se li veiés la cara?

– No, mentre la teva part del tracte no s’hagi resolt no et diré res més. Tens més informació de la que et cal. Ja t’ho vaig dir, és ell, he trobat l’orfanat on està el teu fill. Tot quadra, edat, fisonomia, fins i tot la marca de naixement que em vas comentar, aquí la tens.

– M’has d’entendre. Fa uns anys acabava d’arribar a la ciutat, no tenia recursos, quedar-me embarassada em portava molts maldecaps i no vaig tenir el valor d’avortar. No me’n penedeixo, clar, he pogut remuntar aquella mala època i ara tinc l’oportunitat de recuperar-lo.

– I tant, i quan aquella meuca de la Susan hagi desaparegut de la vida del meu marit tot tornarà al seu lloc. El divorci? Aquí tens el meu divorci, Mike.

– Jo també sóc una meuca, recordes?

– Bé, era una frase feta, de fet ni tan sols és una meuca. I no pensis que em considero millor que tu, no em fa cap gràcia haver de fer això. M’he hagut d’empassar moltes coses, fins i tot la separació va ser una vergonya per a mi, però no penso renunciar així com així a tot el que em correspon. I per al que a mi respecta, que siguis una meuca em va de perles. Ets just el que buscava, una persona amb contactes que em pugui proporcionar el que busco. I parlant d’això, com està el tema?

– En marxa. Per això no has de patir, ja t’ho vaig dir, és un malparit molt perillós. I t’ho dic jo, que he conegut molts malparits. I el millor és que ni tan sols és conscient que estàs darrera, li vaig insinuar que havia tingut un client amb la cartera farcida i em va demanar més dades immediatament. El que no et puc assegurar és quan ho farà, però que ho farà en pots estar ben segura.

– Hi confio plenament, ja saps el que et jugues. Si aquella bruixa de cabells d’aram s’emporta en Mike i ho perdo tot ja et pots oblidar de trobar el teu fill, si cal cremaré el seu expedient i tot.

– Però recorda també de complir la teva part del tracte, no vull sorpreses. No oblidis amb qui tractes, no et busquis com enemiga una mare enfurismada i amb contactes…

 (cliqueu l’enllaç si voleu saber com continua aquest relat. És la meva modesta aportació a la celebració dels cinquanta primers Relats Conjunts)

 


Podeu trobar més relats al voltant de la imatge al blog Relats Conjunts

 



Publicat dins de Relats Conjunts, Tots | 3s comentaris

Home de Vitruvi

Home de Vitruvi

HOME DE VITRUVI, Leonardo da Vinci 1492

No es podia negar, el mínim que es podia dir d’ells és que eren uns especimens ben curiosos, fins i tot fascinants. No era el primer planeta amb organismes basats en carboni, això no els feia singulars, a les galàxies d’aquesta part de l’univers era força comú. Però aquests eren difícils de catalogar, la línia que separava comportaments intel·ligents amb altres propis d’espècies clarament parasitàries era molt difuminada. No semblava que formessin part del mateix ecosistema perquè l’estaven esquilmant de forma preocupant, com si fossin formes de vida que estaven de pas, explotant aquell planeta tal com havien fet els rakkons amb les seves conquestes abans no fossin derrotats i eliminats, ja fa molt temps. Aquest tema s’havia tractat en l’anterior reunió de seguiment, el problema era que, des d’aleshores, havien evolucionat tecnològicament i estaven enviant enginys fora del seu sistema solar.

De moment no hi havia res a témer, clar, la nostra superioritat era abrumadora i les pantalles de camuflatge ens feien invisibles als seus ulls. Encara veien el que nosaltres volíem que veiessin, però no deixava de ser preocupant. El protocol marcava aquest fet com a punt d’inflexió i ara tocava prendre la decisió. No els podíem deixar sortir fora del seu planeta, no mentre no demostressin saber controlar aquesta capacitat fagocitadora. Era una llàstima, realment havien arribat a assolir, en alguns àmbits, nivells de coneixement significatius. Sempre m’havia agradat mirar aquell dibuix, relacionant la seva anatomia amb el, com anomenaven, quocient auri. El tenien a la punta dels dits, encara no havien descobert les increïbles possibilitats que amaga aquesta relació numèrica. Llàstima, segurament mai ho arribarien a saber.

El protocol marcava que no els havíem de deixar sortir del seu planeta. Arribats a aquest punt només quedava l’extinció, el seu comportament representava una amenaça massa gran per la resta d’organismes existents fora del seu sistema solar. Tampoc era un problema excessiu, feia temps que teníem emmagatzemada la seva seqüència genètica i el seu món ens havia demostrat altres vegades que es podia refer d’aquest cop, era un planeta viu que se’n sortiria. Potser representaria una oportunitat per una nova espècie, qui ho sap. El que era segur era que havia arribat el moment de tancar l’expedient d’aquesta.

 


Podeu trobar més relats al voltant de la imatge al blog Relats Conjunts



Publicat dins de Relats Conjunts, Tots | 2s comentaris

Juciy salif

Juicy Salif

 

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990

 

 

Era com una epidèmia que havia contaminat el món. El que va començar sent

un desagradable assassinat es va anar estenent com una taca d’oli.

L’arma homicida és la que veieu a la imatge, amb les puntes ben afilades

era utilitzada com un trident, un triple estilet de disseny.

El primer cas va afectar a un broker de les finances de Manhattan. La

novetat  del modus operandi va fer que els mitjans de comunicació se’n

fessin ressó, i aquesta promoció va resultar ser una caixa de

ressonància global. Van començar a aparèixer assessinades persones en

tot el món: banquers, promotors immobiliaris, empresaris poc

escrupolosos, polítics corruptes, especuladors… La policia dels

diferents països estava desorientada, les similituds dels casos eren

evidents però era impossible establir lligam sòlids entre cada acció.

Com si la gent s’hagués posat d’acord en actuar d’aquesta forma, cada

setmana apareixia alguna persona morta. Es tractava d’una conxorxa

mundial? Es va demanar a la fàbrica de l’aparell que el retirés del mercat, però

així i tot els crims es van seguir succeint, algunes vegades utilitzant

còpies matusseres, fetes artesanalment.

L’arma homicida estava clara, i el mòbil també, les pistes eren clares. Sols

quedava trobar els culpables, persones que ben segur abans de aquest

tsunami de violència devien portar una vida ben discreta. Cada persona

morta tenia una nota on s’exposava, clarament, la motivació del crim:

Deixeu d’esprèmer als treballadors!

 


Podeu trobar més relats que s’han fet al voltant de la imatge al

blog RelatsConjunts

 



Publicat dins de Relats Conjunts, Tots | 6s comentaris

Diada de Sant Jordi

 

Diada de Sant Jordi

Diada de Sant Jordi. Florista de La Rambla, Yearofthedragon CC-BY-SA

Jeje,
us penseu que és una parada de roses i llibres, oi? És més que això, és
un PUTIC (punt de transferència d’informació codificada). Què, com us
ha quedat el cos? jeje, ja ho sé, ja, la brometa fàcil… a La Rambla
n’hi ha molts, de putics… està molt gastat, ja ho hem sentit moltes
vegades.

Què
fem? Us ho explico perquè aquest és l’últim any que estarem aquí, pel
proper ens han trobat una nova ubicació que no puc desvetllar, clar.
Treballem pel govern britànic, en realitat som espies al servei de Sa Majestat, i des d’aquí distribuïm ordres, notes, informació, el que calgui, entre els
nostres agents i la central. Algunes de les roses que tenim, de paper,
contenen seriegrafiada en lletra minúscula informació classificada,
encriptada, es clar. Quan un dels nostres agents s’identifica li ‘venem’
un paquet de rosa i llibre. En el llibre, dins una pàgina concreta,
trobarà la primera part de la clau de desencriptació. Cada agent té en
el seu poder uns codis, que d’acord amb el del llibre li permetrà
esbrinar la clau complerta per poder ‘llegir’ la rosa. Això ens permet moure informació deixant de
banda les telecomunicacions, que tothom té punxades. Ingeniós, oi?

Us
pensàveu que tot aquest muntatge del Sant Jordi és idea vostra, oi? Sou
una mica il·lusos, perdoneu que us ho digui. De fet no es va triar
aquesta data per vosaltres, es va escollir en honor d’en Shakespeare,
però ens serviu com a tapadera.

Recordeu-ho, l’any que ve, quan aneu tots a passejar i a comprar roses i llibres.


Podeu trobar més relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

4s comentaris

Carnaval

Carnaval

Carnaval de Venècia, Wanblee CC-BY-SA

 

Tenia
lògica que una disputa que dura des del principi dels temps disposés
de petits moments de pausa. Havien acordat que cada any, durant uns
dies, la Terra deixaria de ser el camp de batalla global. Mentre durés
el parèntesi no hi hauria enemics, els components de cada exèrcit
podrien circular lliurement i relacionar-se entre ells sense ofensa. Els
líders donaven exemple, movent-se ambdós junts i celebrant la treva.
Per evitar ser reconeguts anaven disfressats igual, de forma que no es
donessin pistes de qui era qui i qualsevol dels dos podia dirigir-se a
qui vulgués independentment del bàndol al qual pertanyés.

Durant
la treva, això sí, cadascú intentava convèncer a l’altre de les bondats
del seu punt de vista, aprofitant l’ocasió per dur a terme una petita
batalla psicològica. Déu i diable es trobaven cara a cara per celebrar
el carnaval, demostrant que hi havia possibilitat de punts de trobada en
una guerra sense final.

 


 Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

3s comentaris

El petó (V-J day)

El petó, Alfred Eisenstaedt
EL PETÓ (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945


En
Greg va resultar ferit durant la batalla de Normandia. Quan el van
traslladar a l’hospital militar la Lucy el va atendre. Va demanar
fer-ho, el seu germà estava en el mateix batalló que en Greg i no tenia
cap notícia. No li va poder explicar res bo, l’havia vist morir en
aquella maleïda platja, com molts altres companys. En Greg va resultar
mal ferit, però va ser dels pocs que va sortir viu del seu batalló. Ella
no va defallir, si més no externament, li donava forces saber que,
malgrat no podia fer res per salvar el seu gremà, el seu esforç podia
salvar altres vides. Durant el temps de recuperació la Lucy es va
convertir en la crossa psicològica d’en Greg, li podia explicar com es
sentia d’igual a igual, sabent que ella el comprenia. En aquella estada a
l’hospital es va crear un vincle entre tots dos, aquella data els va
marcar per sempre.

Van
passar els mesos i la relació va anar a més. Es van convertir en més
que amics, com si fos el pas natural per a enfortir aquell nexe. Ell va
aconseguir l’alta però fou enviat a casa, de permís indefinit. La guerra
semblava ben encarrilada i no calia que tornés a primera línia de
front. Ella es va quedar a l’hospital, la seva feina sí que era molt
necessària. S’anaven trobant, de tant en tant, sobretot quan ella tenia
possibilitat d’uns dies de festa que li permetessin tornar a Nova York.

Era
un dia d’aquests, que tots dos passejaven per la ciutat, quan als
rètols de Times Square va sortir la notícia de la victòria definitiva
sobre el Japó. Significava el final de la guerra. Tots dos es
van mirar i la reacció va ser fer-se un petó, llarg i sentit. Era el
petó de comiat, la guerra havia acabat i era el moment de refer les
seves vides, d’intentar superar el passat.


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 

 

5s comentaris

Desembarcament de Normandia

 

Desembarcament de Normandia

 DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA, 6 de juny de 1944

 

S’havien
preparat per aquell moment. Quan estaven junts s’animaven, amb
l’alegria del jovent que se sent immortal, expressant l’ànsia per conquerir
el vell continent, de guanyar una guerra que era més cruenta del que
molts mai van arribar ni a sospitar. Els comandaments intentaven no
barrejar aquests contingents de soldats nous amb les companyies que
havien retornat del front de batalla, els ànims dels quals eren
diametralment oposats.

Per
sort o per desgràcia el meu paper era un xic diferent, convivia amb
ells com a reporter d’un gran diari de tirada nacional. Era una feina
diferent, incrustat en el batalló les 24 hores per explicar als lectors
la guerra vista pels qui la combatien. L’encàrrec, però, tenia un límit.
De cap manera els podia acompanyar a primera línia, el director del
diari havia rebut pressions de l’exèrcit i no es podia explicar aquesta
part. Fos com fos, les entrevistes, la possibilitat de fer fotografies,
la meva connexió privilegiada amb el món exterior, em va fer molt
popular entre aquells homes. Més d’una vegada havia utilitzat els canals
professionals per transmetre informació entre soldats i familiars, o els entregava fotos que sabia que no tenien valor
periodístic però si personal. Tot això em va obrir les portes de les
seves ànimes, els escoltava tant en els moments d’eufòria com quan
expressaven els seus temors. Sabien que la guerra l’havien de guanyar
ells, el temps de diàleg havia passat i ara era el moment dels soldats.
No obstant, eren conscients que molts no tornarien i això els feia viure
en una bogeria d’alts i baixos.

Quan
va arribar el dia D no em vaig estar d’incomplir les ordres i vaig
decidir embarcar amb ells, m’havia fet un més dins el grup. Aquella nit va ser la més
llarga de la meva vida. El silenci sepulcral, les mirades furtives, les
suors, les oracions, allò anava de debò. Un cop instal·lats en la
llanxa de desembarcament ens vam adonar de l’horror de la guerra, el
trajecte fins la platja ens va dur a una realitat per la qual ningú està
preparat. Ensordits pel motor, les explosions, les ametralladores, els
avions, … tots vàrem ser conscients que entràvem en la nostra
apocalipsi.

No
vaig poder baixar de la llanxa. Em vaig identificar al mariner que la
conduïa, li vaig implorar que em retornés al vaixell. Abans no tanqués
la comporta i fés mitja volta vaig disparar una última foto. La meva i
la de tots els altres, ningú va sobreviure a aquell dia, ells van morir a
la platja Omaha i jo mai més vaig tornar a ser el mateix. Milers de
somnis trencats per a fer possible el futur d’altres.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 

5s comentaris

La cara de Barcelona

 

La cara de Barcelona, a Relats Conjunts

 LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

 
Peisinoe
era una sirena que vivia a les fondàries de l’oceà. Mai havia sortit
d’aquells llocs tan foscos, on la llum del sol no penetrava en cap
moment. Sempre havia tingut curiositat per saber què hi havia més enllà,
però les advertències de les seves congèneres la tenien retinguda. "El
teu regne és el mar," li recordaven, "però has de saber que més enllà viu una
espècie amb la qual no has de tenir cap contacte". Aquest temor era
suficient per no allunyar-se del lloc on vivia. Alguna vegada havia vist
la silueta de vaixells navegant per sobre seu, però mai havia tingut
temptacions de treure el cap per esbrinar com eren els tripulants.

Una
de les seves distraccions era veure els canvis que provocaven les
tempestes en el mar, els moviments de les onades i el reflex dels llamps
a la superfície, sobre tot si succeïa de nit. En una d’aquestes
situacions, en una nit fosca on una tempesta feia tremolar cel i aigua,
va succeïr que un petit vaixell va ser engolit per una gran onada.
Peisinoe estava allà sota i va poder veure com el vaixell queia, davant
seu, cap al fons, directe a la seva perdició. Es va atansar, encuriosida,
esquivant aparells de pesca, cordes i caixes, i va veure, a l’altra
banda d’una de les finestres, la cara de terror d’una persona que es
veia enfrontada a una mort segura. En aquells moments no va pensar en
res més que salvar-lo. Ràpidament el va treure del vaixell i el portà
fins a la superfície. Va estar amb ell durant el temps que va durar la
tempesta, i es va adonar del semblant i alhora diferents que eren els
humans. Li va sobtar el tacte suau de la seva pell, tan diferent a les
aspres escates dels peixos, i es va quedar colpida pel so de la seva
veu, tan diferent als sons que escoltava a l’oceà. I així va ser com es
consumar la maledicció de la seva espècie i es va enamorar d’aquell
ésser.

Un
parell de dies més tard, quan la tempesta havia passat, el mariner va ser
rescatat per un altre vaixell que havia anat a la zona. Peisinoe el va
seguir fins que va arribar a port, on s’adonà que no podia anar més
enllà. El mariner anava cada nit per trobar-se amagats de les
mirades dels altres humans. Desesperada, va demanar ajut a la seva gent
per poder estar amb ell. La solució que li van oferir, l’única
possibilitat, va ser convertir-la en onada. Ella acceptà, renunciant a
tot el que era per poder estar al seu costat.

El
mariner també va fer arribar el seu problema a un mag, que escoltà els
laments de la sirena que ressonaven al trencant. Entristit, capturà
l’onada en una forma metàl·lica, on s’hi pot endevinar la cara de la
sirena, contenta doncs per fi pot estar prop del seu estimat, i situada en un
lloc des d’on pot veure tant el mar com el món de la gent que habita
aquella ciutat.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 

4s comentaris

Estació Espacial Internacional (ISS)

 

ISS

 L’Estació Espacial Internacional vista des del transbordador Discovery durant la missió STS-119

 

Feia
quasi sis mesos que s’havia perdut tot contacte amb la tripulació de
l’Estació Espacial. La situació era força preocupant perquè aparentment
seguia funcionant amb tota normalitat i amb les funcions automàtiques
activades, que permetien assegurar l’òrbita i el manteniment de les
funcions vitals dins la nau, però no hi havia senyal dels
astronautes que l’habitaven. Després d’intentar establir comunicació
utilitzant tots els canals possibles, sense resposta, es va activar el
protocol de rescat, que comportava el llançament d’una nau tripulada que
arribés fins l’estació i esbrinés què passava allà dins. Una missió
d’aquest tipus no era habitual i es va trigar temps en preparar la
nau i entrenar la tripulació per poder enfrontar-se a les situacions que
es podien trobar quan arribessin.

En
aquells moments el Discovery estava a pocs centenars de metres de
l’Estació Espacial i, dins el protocol establert, la nau estava
realitzant una maniobra al voltant per observar qualsevol indici
exterior que donés pistes del que podia succeir. Un dels tripulants es
va fixar, ajudat per les càmeres d’alta resolució, que des d’una de les
finestres de l’estació es podia entreveure el rastre d’un líquid
vermell, que tant podia ser sang com algun dels líquids dels experiments
que estava portant a terme la tripulació de l’ISS. D’una altra
finestra, una mica més enllà, una llum espurnejava rítmicament.

– “Capità, miri allà, estan emetent senyals des la finestra del mòdul Zaria.”

La
finestra estava a la part oposada a la Terra de l’estació, per això no
s’havia pogut veure abans per cap dels molts observatoris terrestres que feien un
seguiment intensiu des del moment de la pèrdua de la comunicació. El
capità es va apropar.

– “Sembla codi morse. L’ha pogut llegir, Parker? Veu si hi ha algú?”


“No, capità, no hi ha ningú darrera el llum. Sembla que està emetent de
forma automàtica, repetint contínuament el mateix missatge.
Efectivament, és morse, està emetent el codi d’identificació de la nau”

– “El codi d’identificació de la nau? Si tots sabem quina és. No diu res més?”


“Capità, he revisat la transmissió. Crec que no hauríem d’atansar-nos.
Miri què diu el missatge”, i li va entregar un paper on havia anotat el
contingut.


“No atansar-nos? Com pot dir això? Tenim una missió que complir” – va
dir mentre llegia el paper- “Com? No s’identifica com l’ISS? Què carai
vol dir USCSS Nostromo?

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 

 

9s comentaris

Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, de Johannes Vermeer
NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659


Els
meus avis, de fet, van fer de pares. No parlaven gaire de la meva mare,
sols sabia que no podia estar per mi, que viatjava molt i no podia anar
amb ella. Entre línies es veia clarament que no estaven gens d’acord en el ritme de vida que portava. No
estava bé el que feia, deien, però no es podia treure res més. Això,
clar, quan estava a l’adolescència, de petita no era conscient. Del pare
biològic no en sabien res, ni una sola pista que em digués què havia
passat, per què m’havien abandonat.

Molt
de tant en tant apareixia per casa i em portava algun regal, com si amb
això li compensés pel temps que no estava amb ella. Potser a ella li
compensava, mai ho vaig saber, doncs al llarg dels anys la relació es va anar
fent més distant i les poques vegades que apareixia, sempre amb presses,
es feia evident aquesta fredor, que va arribar a ser mútua. Mica en mica el temps que passava
en tornar es va fer més gran fins que, la nit del meu quinzè
aniversari, els avis em van dir que ja no tornaria.

Em
van donar una carta, van dir que la tenien feia temps però amb
instruccions estrictes de no entregar-me-la fins que complís quinze anys. Era de
la mare, estava datada quatre anys abans. Explicava que sentia molt tot
el que m’havia fet, que ella es devia a la seva feina, que mai havia volgut
tenir fills, fins i tot l’embaràs havia estat obligat, però no havia
tingut el coratge d’abandonar-me completament i em va entregar als seus pares.
Explicava la seva història, com si per a mi això fos important. Ella,
sent adulta, havia triat com volia viure. I jo? Potser hagués estat millor no haver-la
conegut mai, no haver de buscar durant tot aquell temps respostes a tantes preguntes que em
neguitejaven. Els avis em van dir que feia un parell d’anys els hi havien dit
que havia mort, lluny d’allà, per coses de feina. La feina, per a ella, sempre va ser el més
important.

I
allà estava, llegint la carta davant la finestra, sense saber què fer
ni què pensar, intentant entendre el meu passat i esbrinar el futur, ara que sabia que la
meva mare havia estat, per a mi, simplement una dona desconeguda.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

9s comentaris