Saturn devorant un fill

Saturn devorant un fill, de Goya

SATURN DEVORANT
UN FILL, Goya 1819-1823

 

No estic preparat pel que veig, no esperava trobar això al final del
camí que vaig començar fa mesos. Sí, tenia sospites que el pare superior
tenia alguna cosa a veure amb les misterioses desaparicions de monjos i
novicis, però en cap moment m’hauria pogut imaginar l’escena que
presencio per la petita finestra que dona a la cel·la. La barreja de
fúria i fàstic es fa insuportable, el cervell no enten la situació,
l’abad ha mort un dels novicis i l’està devorant.

El dolor arriba
a límits terribles quan reconec el cap, separat de la resta del cos. Fa
dos dies, abans de desaparèixer, vaig estar parlant amb ell sobre els
nostres plans de futur. M’explicava on volia anar a ajudar, i ara està
aquí, mort. Em venç la fúria i, imprudentment, obro la porta i
m’emfronto a una situació per la qual no estic preparat.

Em
peparo pel pitjor quan aixeca el cap i fixa la seva mirada sobre mi. No
denota cap emoció. Diu que és un déu, Saturn, abans anomenat Cronos, i
que el que fa no deixa de ser una conseqüència imposada per la seva
natura, ha de continuar sent immortal per poder servir al món. En la
seva bogeria afirma que si ell morís el temps s’aturaria, seria el final
de tot. Menjar-se aquella gent, els seus fills, és un petit preu que
l’univers ha de pagar per poder continuar existint.

Miro al
voltant, puc sentir l’horror que impregna aquella habitació. Agafo un
dels ganivets d’escorxador que hi ha sobre la taula. Quant temps fa que
mata i devora germans? En un acte barreja d’odi, bogeria, ràbia i
vergonya, m’abraono sobre ell i li clavo el ganivet una, dues, tantes
vegades que perdo el compte. Sols sé que vull acabar amb aquell horror,
fer fora de la congregació aquell dimoni. Mentre ho faig em mira amb
cara de no entendre els meus motius, com puc intentar matar un déu?,
brama. No ho diu gaires vegades, la seva veu, a l’igual que els ulls,
s’apaguen sota la força del meu braç armat.

Me’l quedo mirant.
Durant uns instants m’adono que el temps sembla que s’aturi, quina
sensació més estranya. El vent deixa de xiular, el silenci, absolut, es
fa insoportable. Tenia raó i  la seva mort representa la fi de
l’univers, com si es trenqués l’engranatge d’un rellotge i s’aturessin
les manetes?

Noto una energia que m’invaeix el cos, una
descarrega que fa que tot es torni a engegar. En aquell instant sé que
ara jo sóc el nou déu del temps. Sí, sóc Saturn, i la vida i la mort és
el meu patrimoni. Sóc immortal.

En un acte reflex, inconscient,
agafo el ganivet i començo a esquarterar el cos del pare superior, mort
als meus peus. Tinc gana.


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Saturn devorant un fill

  1. XeXu diu:

    M’has fet pensar en la cançó ‘El boig de la ciutat’ de Sopa de Cabra. Esgarrifós, però ben escrit, una història que s’acaba i torna a començar, que no pot aturar-se. Com el temps.

  2. Jordi diu:

    els deus no poden deixar d’existir…?
    bona història.

  3. Elvira diu:

    Uauau quin tros de relat! esgarrifós i ple de talent (el contingut i la forma!)

  4. Núr diu:

    He trobat la idea ben original: el temps passa perquè Cronos continua viu i s’alimenta dels seus «fills». Els déus no moren mai, en sobreviu l’esperit. Un relat brutal i fasciandor alhora! 😀

  5. manuscrits diu:

    Boníssim! T’enganxa des de la primera frase, felicitats!

  6. Pd40 diu:

    Gràcies pels vostres comentaris! El quadre és dur, un déu fent una activitat monstruosa impacta a qualsevol. La idea de que tothom pot arribar a convertir-s’hi em va venir al cap però no sabia com lligar-la dins una història. Content si us ha agradat.

  7. Josep B diu:

    He de dir que m’ha sobtat el final, potser esperava que el personatge s’identifiqués amb Zeus, qui va matar Cornos a la mitologia grega.

    De totes maneres aquest traspàs de poders ha resultat genial.

    Felicitats.

  8. Pd40 diu:

    Gràcies, Josep B . Jeje, també coneixia la història de Zeus i em sembla molt bona, però la idea era fer alguna cosa diferent.

Els comentaris estan tancats.