Moai

 

Moai

 
Moais de l’illa de Pasqua

 

Ell
no ho sabia però encara no estava preparat. L’accident que va provocar
la mort de l’antic sacerdot el va convertir, malgrat la seva joventut,
en el nou xamà de la tribu. Era un càrrec de molta responsabilitat, i
més en aquells temps turbulents on la lluita amb les altres tribus de
l’illa era un fet quasi quotidià. L’espai era finit i això comportava que
les fragmentades tribus competissin de forma aferridassa per les millors
zones de caçera o pesca. La seva era una tribu menor i una mala decisió els
podia portar a l’extinció, com havia ocorregut anteriorment amb altres
famílies.

El
seu predecessor li havia ensenyat bé els coneixements més comuns, però
només l’havia iniciat en els rituals més específics i complexos. Un
d’aquests era la invocació de l’esperit de la tribu, en realitat un
petit diable dels móns inferiors que restava lligat a obediència pels
conjurs que el portaven, de l’inframón, al plànol material. La primera
vegada que va cridar aquest ser diabòlic es va adonar de la feblesa del
jove sacerdot, totalment inexpert, i el va seduir amb promeses de
conquestes i riquesa. En realitat el que volia, el que volen tots els
sers demoníacs dels plànols inferiors, és poder entrar en el nostre món
per conquerir-lo ells. Així, a cada triomf que servia a la tribu el jove
sacerdot adquiria més confiança en ell mateix, sense adonar-se que en
realitat el seu paper era de peó en un tauler diabòlic.

La
població va prosperar, molt, fins al punt que la major part de les
altres tribus van començar a unir-se per fer front a l’amenaça que els
representava. Al cap d’un temps la guerra s’havia fet constant i
l’empenta dels enemics era superior al que podien suportar. Davant
aquesta pressió, el jove sacerdot va demanar ajut a l’esperit, que va
posar en marxa la part final del seu pla. En aquells moments li va fer
entendre que el seu poder no era suficient i que li calia ajuda d’un
altre esperit, el nom del qual li va subministrar. El sacerdot,
angoixat, va realitzar el ritual d’invocació corresponent, però quan la
resposta no va venir d’un pobre diable si no d’un ser demoníac de gran
nivell es va adonar, en aquells moments, de la trampa on s’havia ficat.
Havia obert les portes de l’infern i s’estaven escolant una munió de
sers malèfics!

En
aquells instants de terror només va tenir esma per invocar al déu de
l’illa, que era comú a totes les tribus i mai prenia partit en les
disputes internes. La situació era tan greu, doncs implicava un
desequilibri dels diferents plànols materials, que el déu de l’illa va
atendre les invocacions del jove sacerdot. Li va traspassar el
coneixement per capgirar el conjur d’invocació i, un cop tancades les
portes, va envoltar màgicament els dimonis amb unes formes de pedra de
gran volum, d’on no podien escapar. L’esforç d’aquests conjurs va acabar
amb la vida del jove sacerdot i, sense ajut, la tribu va ser
exterminada per la coalició d’enemics. Ningú va saber trobar explicació
de com, en una nit, van aparèixer per l’illa tot de figures de pedra de
gran tamany.

I allà estan, presoners a la vista de tothom, esperant que algú els invoqui de nou.

Tenen molta paciència.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 comentaris a l'entrada: Moai

  1. XeXu diu:

    Ostres, quin relat més magnífic! És de 10. Et felicito. S’han donat moltes explicacions de la procedència dels Moai, i algunes de molt bones, però la teva donaria per fer-ne una pel·lícula o un llibre. T’hi podries animar!

  2. Elvira diu:

    Ostres! un gran i magnific relat….per mi es poden esperar tal com estan estàtics….només faltaria que un conjur els despertés…

  3. Pobre titella, en mans dels esperits superiors. Ara, es mereixia el final i espero que estigui condemnat per tota l’eternitat ^_^. La seva tribu no sé si es mereixia aquest final, però ells li van donar aquest càrrec de responsabilitat.
    Bon relat de la sempiterna lluita entre el bé i el mal.

  4. Candela diu:

    :)))

    Un relat fantàstic.

  5. Joana diu:

    Sempre em fico dins les teves històries. Semblen verídiques de tan ben escrites.
    una abraçada

  6. Pd40 diu:

    XeXu: Ara mateix em fa una mica de mandra. No us serveix amb el relat?

    Elvira: Ahhh, si algú sap el conjur que se’l calli 🙂

    Laia: Lleig aprofitar-se de la inexperiència? El sacerdot s’hi va posar pq va voler, qui juga amb foc s’acaba cremant, no? :)**

    Sergi: No han mort en va, es van sacrificar pq podés fer el relat 🙂

    Joan: Sí, sí, ja estem servits de problemes, tens raó.

    Candela: Ostres, quina sorpresa més agradable :))

    Kweilan: Respira… i moltes gràcies pel comentari!

    Joana: Un plaer que passis per aquí. Una abraçada 🙂

  7. Ferran diu:

    Un relat molt ben narrat, i amb un final sorpenent i fantàstic.

  8. Pd40 diu:

    Gràcies, Ferran, i benvingut al blog!

Els comentaris estan tancats.