Noia llegint una carta davant una finestra

Noia llegint una carta davant una finestra, de Johannes Vermeer
NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659


Els
meus avis, de fet, van fer de pares. No parlaven gaire de la meva mare,
sols sabia que no podia estar per mi, que viatjava molt i no podia anar
amb ella. Entre línies es veia clarament que no estaven gens d’acord en el ritme de vida que portava. No
estava bé el que feia, deien, però no es podia treure res més. Això,
clar, quan estava a l’adolescència, de petita no era conscient. Del pare
biològic no en sabien res, ni una sola pista que em digués què havia
passat, per què m’havien abandonat.

Molt
de tant en tant apareixia per casa i em portava algun regal, com si amb
això li compensés pel temps que no estava amb ella. Potser a ella li
compensava, mai ho vaig saber, doncs al llarg dels anys la relació es va anar
fent més distant i les poques vegades que apareixia, sempre amb presses,
es feia evident aquesta fredor, que va arribar a ser mútua. Mica en mica el temps que passava
en tornar es va fer més gran fins que, la nit del meu quinzè
aniversari, els avis em van dir que ja no tornaria.

Em
van donar una carta, van dir que la tenien feia temps però amb
instruccions estrictes de no entregar-me-la fins que complís quinze anys. Era de
la mare, estava datada quatre anys abans. Explicava que sentia molt tot
el que m’havia fet, que ella es devia a la seva feina, que mai havia volgut
tenir fills, fins i tot l’embaràs havia estat obligat, però no havia
tingut el coratge d’abandonar-me completament i em va entregar als seus pares.
Explicava la seva història, com si per a mi això fos important. Ella,
sent adulta, havia triat com volia viure. I jo? Potser hagués estat millor no haver-la
conegut mai, no haver de buscar durant tot aquell temps respostes a tantes preguntes que em
neguitejaven. Els avis em van dir que feia un parell d’anys els hi havien dit
que havia mort, lluny d’allà, per coses de feina. La feina, per a ella, sempre va ser el més
important.

I
allà estava, llegint la carta davant la finestra, sense saber què fer
ni què pensar, intentant entendre el meu passat i esbrinar el futur, ara que sabia que la
meva mare havia estat, per a mi, simplement una dona desconeguda.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 comentaris a l'entrada: Noia llegint una carta davant una finestra

  1. XeXu diu:

    No m’estranya que, si era la ‘dona desconeguda’, tingués tan poca tirada cap els seus, no hi ha ningú tan fred com ella! O no hi havia. Tot i així, almenys no va voler desentendre’s mai de la seva filla, una mica de cor sí que devia tenir. Bon relat pd40! I molt ben relacionat.

  2. Ho saps, oi?
    Malgrat no t’he dit res en els darrers, sempre friso perquè hi hagi un nou Relat i poder fruir dels teus escrits, company…

    Com sempre, un regal.
    Gràcies!

    Una abraçada
    ;¬)

  3. Laia diu:

    Ai, que crack!! Ho has relacionat amb l’altre relat, hehehe! I bé, no podria estar més d’acord amb la noia… Els “pares” són aquells que et cuiden, que estan per tu, que t’eduquen, que t’estimen i t’ho fan saber. De vegades en tens dos, de vegades només un, o de vegades no coincideixen pas amb els teus progenitors, com en el cas de la noia. I és que l’amor d’un fill te l’has de guanyar, jo crec. No n’hi ha prou amb una freda visita,

    M’ha agradat molt, pd40, de debò…

  4. Elvira diu:

    Trista història magníficament narrada, i molt bo l’enllaç d’un relat a l’altre de la dona desconeguda que fou sa mare fins aquesta noia llegint-ne la carta, Molt bon relat Pd40!

  5. una història tan trista com real, que injusta que és a vegades la vida, no?
    un bon relat, m’ha agradat!

  6. Carme diu:

    M’ha agradat la història i l’enllaç que has fet amb aquella anterior. És una història trista, però amb possibilitats encara de recuperació. 15 anys i tota una vida per davant, malgrat tot.

  7. Pd40 diu:

    Gràcies a tots pels vostres comentaris! És una pèl trista però m’ha servit per lligar-la amb l’altre relat i, potser, donar un nou matís a aquella dona desconeguda. He estat llegint altres relats i hi ha històries força interessants.

  8. Alyebard diu:

    M’ha agradat molt com has encadenat els dos relats.

  9. Pd40 diu:

    Gràcies Alyebard, benvingut al blog 🙂

Els comentaris estan tancats.