El fumador

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

El fumador, de Juan Gris
EL FUMADOR Juan Gris 1913

 

Aquí estic, dins un apartament abandonat que em serveix d’amagatall,
fumant com un maleït ionqui quan ja ho havia deixat. Quantes vegades ho
he deixat? Sempre que tanco un cas important em dic que aquella era
l’última cigarreta. Buf, i aquest mirall que no para de recordar-m’ho.
I a sobre està trencat, espero que no em doni mala sort! Se m’està fent
etern, quants dies portem aquí? Les pistes del cas (bé, diguem-ho
clarament, un xivato que per res del món volia ser tornat a engarxolar)
ens va portar fins l’apartament que hi ha al costat. Va parlar d’un
home que a vegades li venia objectes de valor que l’interessava fer
córrer. Com sempre passa no sabia el nom, però després d’apretar-lo una
mica ens va dir que un dia, de pura casualitat, el va veure sortir
d’aquesta escala. La resta no va ser tan complicat, pel perfil dels
inquilins vam trobar quin podia ser l’apartament del paio. Ostres, no
teníem ni idea de qui podia ser fins que no vam entrar. Ell no hi era,
ja ho sabíem, però per alguns dels objectes que hi vam trobar dins vam
lligar fils, podia tractar-se del Falcó!

De pressa i corrents
ho vam tornar a deixar com estava. Tot ens indicava que encara hi vivia
i vam muntar un servei de vigilància des d’aquest apartament, esperant
que torni a aparèixer. Normalment ja no faig aquests tipus de serveis,
però a aquest cas li tinc moltes ganes, li he dedicat massa temps per
deixar que un altre s’emporti els mèrits
. I aquí estic, fumant i
desitjant que no hagi estat alertat o que ens hagi vist i no torni. Ara
feia temps que no teníem notícies, sospito
per la pressió que li fèiem es deu traslladar a un altre estat a
seguir fent de les seves. Dubto que un assassí deixi de matar d’un dia
per un altre. El xivato ens ha ajudat a fer un retrat robot i hem
actualitzat les ordres de cerca i captura, ara sí que l’hi estem ben a
sobre. Ostres, un altre cigarreta, o és la mateixa? Quin fàstic de
terra, tot això m’ho he fumat jo? Quantes caixes porto? I aquest coi de
mirall que sembla que m’acusi. No m’estrany que algú el trenqués, si no
ho fos jo mateix el faria miques.

Eps, sembla que s’acosta algú amb el perfil que busquem. Vinga, nois, tots ben atents i si confirmem que és ell que no escapi!

Sí, sí, quant acabi aquest cas deixo de fumar per sempre més. Tan segur com que em dic Rick, Rick Caan.

7s comentaris

El cafè de nit

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

El cafè de nit de Van Gogh
EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888


Era un petit local en un carreró del barri antic, sense cap rètol
lluminós i mig amagat. De dia funcionava com un bar dels de tota la
vida, servint cafès i fent menjars de cuina de mercat – plats de tota
la vida, sense complicacions i ben cuinats – i amb cap concessió al
luxe. Estava endreçat i net, això sí, però no hi havia dubte que mai
s’havia
portat a terme cap renovació que no fos estrictament imprescindible.
Alguns dels comensals més antics reconeixien que algunes de les cadires
les havien vist sempre allà. La majoria dels cambrers eren dels de tota
la vida, d’aquells que la primera vegada que entraves al local quasi et
podien endevinar què demanaries i dels que, si eres una persona de
costums, el tercer dia ja no et calia demanar res. El millor de tot
era, però, que no baixava la persiana, estava obert tant de dia com de
nit.

Aquest
costum d’allargar horaris, que tenien abans moltes botigues del barri,
es va anar perdent amb el temps, i ara sols quedava aquest cafè, que no només la mantenia sinó que la va estirar fins a les vint-i-quatre
hores del dia. Era el que el convertia en un lloc singular, com si el
temps es detingués en aquell petit Shangri-La del barri antic. A partir
de certes hores es convertia en un lloc de recollida d’alguns dels
personatges més curiosos de la nit. Aquell local era capaç d’atraure
gent ben diversa, que no buscava ni demanava raons, no importava si era
gent modesta que no tenia lloc millor on passar les nits com alguns
benestants que anaven a fer una última copa. I entre tots ells sempre
hi apareixia ella, que venia a partir de quarts de quatre.

Era una dona de mitjana edat, amb una bellesa enterbolida per una evident
falta de coqueteria. Si volés podria fer tornar boig a qualsevol home
que es proposés. Quant arribava s’asseia en un dels racons més
ombrívols, que el cambrer ja procurava que estigués disponible, i s’hi
passava unes quantes hores bevent, asseguda amb la mirada perduda.
Alguna vegada s’hi havia acostat un passavolant nocturn intentant
establir conversa, però havia de desistir fart de ser ignorat. A
l’inici de l’alba pagava les seves consumicions i marxava, fins la nit
següent. Tenia una història trista, com moltes altres persones, però
s’havia tancat en el seu món interior, intentant oblidar sense voler
veure que queia en un pou cada cop més profund. En la seva ofuscació no
s’adonava que estava deixant escapar totes les oportunitats que li
donava la vida, com si l’autodestrucció fos la solució. Havia decidit
que no volia viure a la llum dels altres, per això descansava de dia i
sortia quan es feia fosc. Passejava una estona per la ciutat fins que,
cansada de voltar, es retirava al cafè de nit a beure mentre deixava
passar el temps, nit rera nit.

12s comentaris

Torre Eiffel (o Metròpolis II)

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

Torre Eiffel de Robert Delaunay

TORRE EIFFEL Robert Delaunay 1911

 

(Aquest relat té la seva primera part aquí)

 

Un cop passat l’efecte sorpresa, la humanitat es va intentar
reorganitzar el més ràpidament possible. El primer de tot va ser
intentar aïllar Skynet, que no arribés a ser omnipresent. Per sort, una
de les primeres ordres va ser retornar als antics protocols
d’emergències, molts d’ells arxivats en foscos soterranis però que
permetien maniobrar al marge dels potents ordinadors d’intel·ligència
artificial que s’havien girat en contra nostre. Es van reprogramar
alguns circuits que van permetre una escletxa de comunicació no
controlada per l’enemic cibernètic. Bàsicament es tractava de
infraestructures d’ús civil, que funcionaven amb protocols oberts i que
permetien la seva modificació de forma ràpida. Tota la infraestructura
militar, però, estava sota el control de la màquina. Ja no érem
l’espècie dominant, això estava clar, i el risc d’extinció era més cert
que mai.

Els òrgans de decisió es van traslladar a búnquers de
prevenció d’emergències, encara que alguns d’ells es van convertir en
taüts per la gent que s’hi havia refugiat quan van ser atacats
amb armes de gran poder destructiu. En el nostre cas estàvem reunits en
una sala de control de trànsit local a les afores de París, envoltats
de pantalles. Moltes d’elles no funcionaven, però les imatges que es
veien allà eren esfereïdores, les càmeres ens demostraven que, per
primera vegada en milers d’anys, el poder real havia estat arrabassat
de les nostres mans. La ciutat havia estat bombardejada intensament i
per tot arreu es veia foc i devastació.

Davant aquell
apocalipsi vaig fixar la mirada en la pantalla que enfocava el Camp de
Mart, com una última burla cap al déu romà d’una guerra que en aquells
moments semblava perduda. En primer pla la Torre Eiffel cremant, el
ferro roent amb un vermell intens, desfent-se sota les flames com la
resta de la ciutat. Va ser l’últim record que vaig voler conservar del
món que havia conegut.

Aleshores no ho sabia, però aquella imatge seria la clau que ens permetria donar la volta a la situació.

11s comentaris

Guerrers de terracota

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Guerrers de Xi'an

GUERRERS DE TERRACOTA DE XI’AN 210 aC

 

El soroll la va mig despertar. Mentre estava pensant què podia ser, una
nova pedreta va picar contra el vidre. Qui podia estar tirant pedres a
la finestra de la seva habitació a aquelles hores de la nit? S’hi va
acostar tota intrigada.

Quan el va veure va recordar la data, avui feia
dos anys que sortien junts. L’havia avisat que li estava preparant una
sorpresa, però no es podia imaginar què podia ser i menys a aquelles
hores. I allà estava, en mig del jardí, envoltat d’un petit exèrcit de
guerrers de fang. Va obrir la finestra i, abans de poder dir res, ell li
va demanar si volia ser la seva princesa.

12s comentaris

El pelele

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

El pelele, de Goya

 EL PELELE Goya 1791-1792

 

Sóc un assassí, un depredador. No del tipus que va perseguint les
víctimes, no, fer-ho així cansa molt. A mi m’agrada el sigil, que
passin prop meu per matar-les amb un cop ràpid. Segur que no us heu
fixat en mi, si ho féssiu fugiríeu ben espantats, millor no creueu la
vostra mirada amb la meva. No us gireu, potser estic darrera
vostre i a ningú li agrada veure la mort quan se li ve a sobre! De fet
no és que m’amagui gaire, és més fàcil trobar-me en un parc ben florit,
prenent el sol mentre estic a l’aguait, que no pas en llocs ombrívols.
Què voleu que us digui? Acostumo a triar víctimes entre el personal que
es mou en aquests ambients i s’ha d’estar on hi ha la feina. I, encara
que sigui lleig que ho faci jo, he de confessar que sóc força bo, fa temps que he perdut
el compte de quants n’he pelat.

Ara bé, també us he de reconèixer
que tinc una debilitat, sí, sí. Sona trist, oi? Tot un assassí
consumat, que no tremola a l’hora d’acabar amb les vides dels altres,
amb una feblesa? Ara hauria de fer com aquells anuncis, posar-me una
banda negra que em tapés els ulls i mirar a càmera: "Hola, sóc un
depredador sense pietat… i el sexe em pot."

Ho reconec, és així, si he de triar entre matar algú o fotre un bon
clau no m’ho penso, es pot ben dir que en aquestes ocasions perdo el
cap sense ni tan sols valorar les conseqüències. D’acord, sé que és un
comportament primari, que fins i tot en el meu cas pot arribar a ser
molt perillós, però què hi puc fer? Molt super depredador, molta xarxa
tròfica, molta escala evolutiva,
però a la que detecto possibilitat de sexe ho abandono tot. Els pregadéus mascles som així, uns faldillers sense remei, uns
ninots manats pel penis.

Tots hem de morir un dia o altre, no?

12s comentaris

Els corbs han tornat

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

Els corbs han tornat d'Aleksei Savrasvo

 ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871


"Els corbs han tornat!" Aquesta frase, que fins fa uns anys era motiu
d’alegria com anunci de l’arribada de la desitjada primavera, aquest
any tenia un significat especial. Tot va començar fa força temps com un
joc, un conte de por entre l’enterrador i els nens del poble. Per
espantar-los els deia que ell sabia quanta gent moriria cada any.
Bocabadats i amb els ulls com taronges l’escoltaven com si fos un
esperit que els hi explicava el seu secret. Quan arribés el primer corb
al poble – deia- s’havia d’esperar a la posta de sol del tercer dia i
comptar els corbs que hi haguessin en l’arbre que hi ha a l’entrada del
cementiri. Tants n’hi haguessin allà, tants seria el número de morts
entre la gent del poble al llarg de l’any. Durant un temps la
poca-soltada va fer riure a la gent gran en la mateixa proporció que
espantava als xiquets, però farà cosa d’uns 10 anys, l’any que va morir
l’enterrador, algú va fer notar que els números s’anaven complint. Al
començament va semblar una coincidència macabra, però els últims
hiverns ja hi havia gent que anava a comptar els corbs per poder fer
balanç l’any següent. El metge del poble intentava treure ferro a
l’assumpte, sempre deia que les estadístiques estaven dins la
normalitat, comptant algun accident i la gent que moria de gran els
números si fa o no fa eren normals, però el rumor es va anar estenent.
Fins i tot hi havia gent que deia que el poble estava maleït.

Aquest
any, però, l’hivern havia estat llarg i dur, molta gent estava malalta,
es deia que la peste estava avançant pel país i en qualsevol moment
podia arribar a aquelles contrades. Quan s’acostava el tercer dia la
inquietud de la gent del poble es feia evident, la millor prova era que
no es feia cap broma i ningú gosava parlar del tema. Al matí del tercer
dia els joves del poble s’hi van acostar, al migdia hi havia més gent
que mai. A la tarda quasi tothom del poble que podia estava allà, a una
distància prudent de l’arbre, observant en silenci. Fins i tot hi era
el metge. De tant en tant se sentia algun plor, d’algú que no podia
aguantar l’emoció del que veia.

Sí, els corbs havien tornat, i quan el sol es va pondre l’estol que cobria l’arbre era el més gran que mai havien vist.

13s comentaris

L’odalisca

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

L'odalisca, de Marià Fortuny
L’ODALISCA Marià Fortuny 1861
 

 

Aquesta història va començar fa molt temps, quan un poble va ser
arrasat pel sultà de torn. Gairebé tots els adults van ser morts i els
infants van ser agafats com a esclaus. Un cop més grans alguns van
passar a la cort, els nens més forts i amb aptituds com a soldats, i
les noies més boniques a formar part de l’harem del sultà. Na Ishrad
era una d’elles i, encara que havia passat temps d’aquell fet, a les
nits seguia escoltant dins el seu cap el soroll de les cimitarres i els
crits dels seus parents cridant fins la mort. Internament va traçar un
pla, intentaria ser una de les concubines reials i des d’allà
aconseguir revenjar-se.

Van passar els anys, amb moments bons i
dolents. Més d’una vegada havia tingut de prop el sultà quan anava de
visita a
l’harem, però sempre anava acompanyat de la seva escorta i no trobava
l’oportunitat per tirar-s’hi a sobre. Per l’harem també apareixia de
tant en tant un jove músic que entretenia les noies, sempre en silenci
i des d’un segon pla. Tenia prohibit qualsevol contacte, ni tan sols
parlar amb cap d’elles. Mica en mica es van anar agafant confiança, i
si la veia trista o melangiosa per la situació del seu poble,
s’apropava en silenci a tocar sols per a ella alguna bella melodia fins
que s’adormia en el seu llit.

En
una ocasió que el sultà va fer una visita es va
creuar la mirada amb un jove soldat de la guàrdia, que quan la va veure
va obrir els ulls com si l’hagués reconeguda. Ella també ho havia fet,
era en Yusuf, del seu poble. De seguida es van apartar les mirades,
intentant que ningú s’adonés d’aquest fet, però des d’aleshores es
sentia més recolzada dins la gàbia d’or on es trobava tancada. Van
trobar la forma de deixar-se petits senyals en la forma de portar el
mocador, que eren reconeixibles per la gent del poble però ningú més
podia interpretar. Gràcies a això va saber que ell també mantenia viu
el record del que havia passat amb la seva gent i el desig de prendre
revenja.

Un matí l’harem es va despertar ben revoltat, el
sultà havia mort aquella nit ennuegat per un os mentre sopava. Ishrad
va quedar desol·lada, és clar que desitjava la mort d’aquell mal home,
però havia de ser un acte cruel i de revenja, on s’havia vist que tot
un guerrer morís ennuegat sopant? Aquells dies van ser de força
desgavell dins l’harem, estava clar que aquell fet no estava
previst i les coses s’estaven desorganitzant per moments. Per evitar
mals majors i possibles intrigues mentre es preparava la cerimònia pel
traspàs de poders cap al fill del sultà, una part de la guàrdia va fer
tasques de vigilància dins l’harem. Com era previsible, en Yusuf s’ho
va fer venir per ser part d’aquest grup. Ben de nit, quan tothom
dormia, na Ishrad va notar com algú la despertava tapant-li la boca.
Era en Yusuf, que aprofitava un moment on quasi tothom estava dormit i
a les fosques. Xiuxejant li va donar un petit objecte, una daga. Li va
dir que havia estat de la seva família, que li van donar una vegada que
els va anar a veure, i que l’havia afilada per clavar-la al cos de
l’antic sultà. Ara no podria ser, però el seu poble seguia reclamant
revenja i el jove sultà seria qui ho pagaria. "Amaga-la entre la teva
roba, si el jove sultà et ve a buscar ja saps el què hauràs de fer. Jo
diré què he vist algú sortint per la finestra i intantarem fugir mentre
els guardes de palau van amunt i avall", i va tornar a la guàrdia.
Ishrad estava contenta, per fi el seu pla es podia fer realitat.

Va
arribar el dia que el jove sultà passà a ser el nou sultà i l’harem
estava bullint. Totes les noies s’empolainaven i cada racó s’omplia de
pètals i espelmes, que li donaven al lloc un aspecte magnífic, aquell
nit el jove sultà visitaria l’harem. Quan va arribar tot van ser
murmuris, al començament fluixets però cada cop amb més força. El jove
sultà era ni més ni menys que el jove músic! La gent no se’n sabia
estar, i les mostres d’alegria eren ben sinceres. Ishrad es va
col·lapsar, és que els déus no volien que portés a terme la seva
revenja? Qualsevol menys ell! Mentre estava en aquests pensaments, el
sultà va arribar fins ella i, somrient, li va fer el senyal on la
convidava a la seva alcoba.

Un cop allà va començar el joc de
mirades i carícies, i la Ishrad intentava fer passar el temps mentre
pensava què havia de fer. Però va passar el què havia de passar. El
jove califa va trobar la daga que portava amagada dins la roba. La seva
cara va ser de sorpresa absoluta, i en un gest mecànic va cridar la
guàrdia, mentre ella se’l mirava amb tristesa. Es va obrir la
porta i van apareixar tres soldats. El primer d’ells era en Yusuf, que
al veure la daga en mans del sultà i que Ishrad no havia executat el
pla desenfundà la seva cimitarra i atravessà al jove sultà, que no s’ho
esperava. La mort pel sultà i per a en Yusuf van ser instàntanies, els
seus dos companys el van abatre allà mateix. La sort de la concubina no
va ser millor. Va passar de ser una de les preferides de l’harem del
palau del sultà a formar part de l’estol de meuques de la tropa, on va
morir als pocs mesos víctima d’horroroses malalties.

13s comentaris

La gran ona de Kanagawa

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

La gran ona de Kanagawa

 LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

 

Escolta’m bé, Iyuchi. T’explicaré el que em deia el meu avi, el teu
rebesavi, quan era com tú i em portava, com ara, al punt més alt de
l’illa per traspassar-me la seva saviesa. Em va explicar molts dels
secrets que la família té sobre el nostre ofici, com jo aniré fent per
convertir-te en mestre pescador. Durant generacions hem portat peix
fresc a l’emperador i això és una gran responsabilitat. Per poder-ho
fer hauràs de saber llegir el vent, interpretar les ones, reconèixer el
millor peix i saber on pescar-lo segons les condicions de la mar, seràs
el patró d’un grup de pescadors que són escollits ben joves per formar
part de la tripulació, hauràs d’aprendre de memòria les cartes
de navegació i saber on hi ha els bancs de sorra i les roques, treballaràs fort
per arribar a ser el millor i poder servir amb honor a l’emperador.

Avui,
però, començaré amb la lliçó més important, la que mai no has d’oblidar
i que fins i tot el nostre emperador respecta. En el seu moment
t’ensenyaré a reconèixer la gran ona, la que ens envien els déus per
dir-nos que no podem sortir a la mar. Recorda aquestes paraules per
quan siguis tú qui ho hagi de transmetre als teus fills o néts, tal com
se’m va fer aprendre a mi de ben petit: "Respecta la mar i ella ens
donarà tot el que necessitem, no l’escoltis
i t’engolirà fins el fons. El límit el marca la gran ona de Kanagawa,
ella ens diu quan no ens està permès sortir a pescar. La gran ona és el
senyal que ens envien els déus per dir-nos que volen estar sols".

14s comentaris

Àngels

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

Àngels, de Rafael
Fragment de LA MADONNA SISTINA Rafael 1513-1514
 

Sols era qüestió de temps. Els avenços científics en el camp genètic
van permetre desxifrar la informació cromosòmica de tots els sers vius
del planeta i el pas següent era lògic. Primer va ser l’ús mèdic per
guarir malalties, més tard es va legalitzar la modificació genètica en
la medicina preventiva (per què esperar a estar malalt si es podia
evitar?). A partir d’aquí va caure la barrera psicològica i les classes
més adinerades van aprofitar l’escletxa ètica per millorar-se
genèticament, primer ells i més tard la seva descendència. Al
començament es va veure amb bon ulls, la gent més ben preparada prenia
millors decisions i tota la societat en sortia beneficiada. Va ser una
època de grans avenços científics en tots els camps. La segona onada
de millores genètiques ja es prenia amb criteris estètics, no eren
estranyes modificacions que permetien persones amb pells tatuades de
forma natural, escates o ales. A la llarga, però, es va veure que les
classes dirigents de qualsevol sector eren ocupades, sistemàticament,
per persones amb millores genètiques, que a la seva vegada prenien
mesures per perpetuar aquesta situació i incrementar el diferencial amb
els no-millorats. Això va provocar, a mig termini, un trasbals social
important, amb revoltes a bona part dels països.


La majoria es
va posicionar dins el seu grup natural, però hi va haver una minoria de
"millorats" que no van oblidar els seus orígens i van fer costat als
humans no modificats. Per a un bàndol eren traïdors, per a l’altra eren
àngels que els permetien lluitar amb igualtat de condicions. De totes
formes, després d’una guerra cruenta d’abast mundial, la victòria final
va ser pels millorats. Un cop més la selecció evolutiva havia guanyat,
l’espècie més apta va fer fora la que no ho era i es va convertir en la
dominadora del planeta.

De forma selectiva es va
criopreservar, com a magatzem genètic, aquella part de la població
no-modificada que aportava varietat cromosòmica, aniquilant la resta.
Dels millorats que els havien ajudat van ser eliminats els adults, i
els infants es van utilitzar com a carcellers, condemnats a cadena
perpètua a vigilar, sense possibilitat de veure més enllà de les poques
finestres que tenien aquelles estructures, les enormes naus de cossos
congelats. Irònicament, per a ells seguien sent els seus àngels de la
guarda.

 

Però no tot estava perdut, en el bàndol vencedor hi havia qui no estava
d’acord amb la solució adoptada. S’havia de traçar un pla, alguna forma
de tornar l’equilibri a la convivència.

 

 

13s comentaris

Cavall

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 

Cavall, de Fernando Botero

CAVALL Fernando Botero


-Bé, doncs, comencem? Bon dia a tots, no cal fer presentacions, la
majoria ja ens coneixem. Aquesta reunió d’experts té com a objecte
intentar donar resposta a una situació insòlita. Crec que tots n’esteu
assabentats, però seria bo tenir un punt de partida comú. Yakis, ens
pots fer un resum?

-Sí, i tant. Es tracta de l’escultura del
cavall. Fent les tasques de manteniment d’aquest any es va provar el
prototip d’una màquina que, mitjançant ones sonores, havia de permetre
conèixer l’estat intern de l’estàtua. La intenció era detectar fissures
o alguna anomalia que no es podés apreciar externament. La sorpresa va
ser majúscula, la màquina va detectar que dins l’estàtua hi ha una
vintena de cossos. Una primera qüestió seria intentar esbrinar com van
arribar allà dins i, aquest és l’encàrrec que ens han fet, quina és la
recomanació a seguir a partir d’ara. Abans que féu la pregunta, que
veig algunes cares escèptiques, aquesta màquina és fiable. Hem fet un
munt de proves més, en altres estàtues i objectes, i funciona. És més,
l’exploració demostra que devien ser guerrers, s’hi poden apreciar
escuts, espases i llances.

-Moltes gràcies, Yakis, trobareu en
el dossier una selecció de les imatges a les quals ha fet referència.
Nicola, com a màxim expert en la història de l’estàtua, alguna idea,
cap referència de qui són i què hi poden fer allà?

-Doncs no, la
veritat, estic tan sorprès com la resta. La història del cavall està
documentada de fa una pila d’anys, i a l’antiguitat no hi ha constància
de fer servir cap estructura semblant amb finalitats funeràries, molt
menys en grup. La llegenda, tots la sabeu, diu que aquesta estàtua es
va fer recobrint de bronze un cavall de fusta que els grecs van
abandonar en la batalla de Troia. El bronze va sortir de fondre les
espases i escuts dels atacants morts i abandonats en la fugida i va ser
el regal que els troians van voler entregar en el casament de Paris
amb la seva estimada Helena. No es té constància del motiu de la
construcció ni el seu abandonament en el campament grec, la precipitada
fugida dels grecs i el posterior enfonsament en una gran tempesta de l’esquadra invasora
quan retornava a les seves terres no va deixar cap pista al respecte.
El que està clar és que aquest fet, tant la derrota com la desfeta
posterior, va possibilitar que Troia s’expandís i es convertís en el
gran imperi que avui en dia encara és. La llegenda també diu que mentre
l’estàtua continuï ferma a la seva ubicació l’imperi troià mai caurà,
amb la bandera és el símbol nacional més important, i tot això s’ha de
tocar amb respecte. En cap moment, ni aleshores ni posteriorment, es
parla de cadàvers dins.

-Cert. Si el cavall no fos tan
important no hi hauria tan rebombori, es podria obrir l’estàtua, mirar
el que hi ha dins i tornar-la a tancar com si res. Però és d’una sola
peça i és intocable, això ho complica tot.

-Sens dubte, les alternatives són poques. Així doncs, quina és la proposta?

-Crec
que el millor seria deixar-ho com està. La tecnologia ens ha permès
saber el secret que té el cavall a la seva panxa i segurament d’aquí
uns anys hi haurà una màquina més precisa que ens donarà informació
complementària. Com ho veieu?

-Per la meva part perfecte. Obrim la carpeta ‘El misteri del cavall de Troia’ i anem a dinar?

17s comentaris