Pd40

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883

Aquella setmana havia de ser diferent de la rutina diària, fins i tot
per algú com jo, que treballa fent investigació en una universitat. Els
congressos serveixen per intercanviar pràctiques i coneixements, i
normalment sempre hi ha alguna estona per a la diversió. L’únic
inconvenient d’aquest és que es celebrava molt lluny de casa, però per
la resta semblava engrescador, la llista d’inscrits era de molt nivell.
El meu hotel estava ben situat, suficientment a prop del centre i de
l’emplaçament principal de les conferències. Em permetia fer el
trajecte a peu, que és una bona manera de veure la ciutat. Mentre
passejava, mirant distret per tot arreu, em va semblar reconèixer la
Jude, una antiga ex de fa uns anys, pel carrer. Va ser un rotllo que va
durar prop d’un any, estava a la universitat en un intercanvi i va
retornar a casa seva de forma sobtada, amb unes justificacions que no
em van arribar a convèncer. La situació no tindria més importància si
no fos per que feia temps m’havia arribat la notícia que havia mort.
Estava canviada i per un moment vaig pensar que m’havia equivocat, però
aleshores es va arreglar el cabell d’aquella forma que tant m’agradava
i allò em va fer decidir a seguir-la, tot encuriosit. Casualment anava
fent el meu mateix camí, així que no em va costar gaire anar darrera
d’ella. Prop del centre de conferències es va trobar amb un científic
bastant conegut, assistent com jo al congrés. La salutació va ser,
diguem-ho, molt carinyosa, i vaig pensar que potser no era el moment
per anar-la a trobar. Aquell matí vaig fer algunes preguntes entre
companys i coneguts i les coses no quadraven, ni el nom ni res del poc
que coneixien d’ella semblava coincidir, però una veueta em seguia
dient que era la Jude. 

A la tarda del dia següent tornava cap a l’hotel tot rumiant aquell enigma, la
meva curiositat feia que continués buscant l’entrellat d’aquella
història. Capficat com anava no em vaig adonar de res, de sobte vaig
veure un cotxe que es posava al meu costat amb la porta oberta i dos
desconeguts que, sortits de darrera, m’agafaven i em feien entrar
dins d’una volada. Un d’ells em va agafar la cartera de la jaqueta.
Vaig pensar en un robatori, però després vaig veure que no es podia
tractar d’això. Potser m’havien confós amb algú que tenia deutes
pendents? Entre crits intentava explicar que es tractava d’un error,
que s’havien equivocat de persona, que sols era un congressista que
estava de pas, però ni tan sols em van contestar, vaig rebre un cop de
puny a la cara que em va fer callar de cop. El cotxe va seguir el seu
camí fins arribar a una casa a les afores de la ciutat. Va entrar a
l’aparcament, on hi havia una altra persona que ràpidament tancà la
porta. Em van treure del cotxe de qualsevol manera i, sense dir res,
van començar a apallissar-me, per la forma amb què ho feien estava clar
que eren professionals.

Passada una estona es van aturar i em van aixecar el cap, obligant a mirar amunt.
Allà estava ella, que em mirava amb una barreja de menyspreu i
indiferència. "Ho sento, Robert, has ficat el nas en un lloc que et va
massa gran. Em vas arribar a caure bé, però no va ser res més que una
missió, una feina. Em van ordenar estar amb tu per aconseguir tanta
informació com pogués de la teva investigació, i un cop vas deixar de
ser útil vaig marxar. El fer-me passar per morta va venir més tard,
arran d’una altra missió, la identitat de la Jude s’havia gastat i
calia tornar a començar de zero. No t’ho prenguis com a res personal,
amb tu m’ho vaig passar bé i per això t’ho he volgut explicar, però no
puc deixar que xerris amb ningú més ni que segueixis amb les teves
preguntes. Tard o d’hora algú podria lligar alguna cosa i, espero que
ho entenguis, en aquest ofici és o tu o jo". I amb un to fred i calmat,
com si fos una acció rutinària, es dirigí als paios que m’estaven
estovant: "Mateu-lo, tenim coses a fer i no podem perdre més temps".

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Free Sky vs Global Defense Net, els noms de les xarxes de dues
potències enfrontades en una guerra freda. La lluita es feia per
mitjans informàtics: atacs entre ordinadors, introducció de virus a
nivell lògic i per maquinari, interferències als senyals de
comunicació, tot valia per intentar aconseguir la supremacia mundial.
L’arma principal era, com no, un grup de potents ordinadors altament
especialitzats i amb una enorme capacitat de procés. Els atacs entre
ells era la forma de marcar les posicions en un hipotètic tauler
d’escacs geopolític. Free Sky semblava que portava la iniciativa
ofensiva, havia fet un salt espectacular amb la incorporació de nova
tecnologia que li va permetre millorar els seus processos
d’intel·ligència artificial. Després de milers d’atacs sense gaire
èxit, havia detectat una possible porta d’entrada a la xarxa enemiga.
Pel que semblava, era un terminal de dades tan antic que en els seus
components no portava cap dels xips de seguretat múltiple de tots els
aparells actuals. Aquest terminal estava en un una instal·lació militar
enemiga, obsoleta i abandonada, camuflada en el subsòl d’una fàbrica de
components electrònics. El complex estava en un tercer país, que en el
seu moment havia estat un ferm aliat de l’enemic però que mitjançant
una revolta mig finançada per nosaltres s’havia desfet de la seva
influència. Això explicava que la instal·lació hagués estat abandonada
de forma precipitada. Els plànols de la fàbrica i de la instal·lació
s’havien aconseguit en
l’atac als ordinadors d’una empresa de construcció que havia estat
subcontractada en aquell projecte.

Bingo, el centre de control estava d’enhorabona! Era com haver trobat
una agulla en un paller, un terminal enemic sense custodiar era el que
tothom somiava. Segurament el complex estava apagat i el terminal quasi
segur desconnectat. Una cosa tan senzilla com verificar que hi fós,
connectar-lo i comprovar que es mantenia operatiu era la diferència
entre la victòria o un altre atac fallat. El següent pas estava clar,
s’havia d’enviar físicament un equip fins allà. Amb l’ajuda de Free
Sky, es va formar un grup amb el millor de les diferents especialitats
per tal d’assegurar el control del terminal de forma discreta.

Amb menys d’un mes d’entrenament l’operació es va iniciar. Arribar i
entrar-hi no va ser un problema, Free Sky anava dirigint l’equip per
l’edifici, esquivant o inutilitzant qualsevol mecanisme de seguretat
que fés falta a cada moment. Tot anava bé, tal com estava previst.
Segons els plànols, la següent sala havia estat el centre d’operacions
de la base militar, el terminal havia d’estar allà. L’equip va
entrar-hi amb una barreja de nervis i emoció, però un cop dins no hi
havia res. Una petita sala, buida, amb unes poques pantalles a la
paret. La porta es va tancar i bloquejar darrera seu, estaven atrapats!
Van demanar ajuda a l’ordinador, que va iniciar la recerca d’una
sortida d’aquella situació. En poca estona van obtenir una resposta que
els va tranquil·litzar:

– "Ja està, tot va bé". Es va encendre un dels monitors i l’equip va
veure a la pantalla un grup de gent que estaven en una situació similar
a la seva, tancats en una sala mirant un monitor. No ho entenien i van
demanar més dades a l’ordinador.

–
"Tot va bé", va a tornar a repetir, però aquest cop la veu era més
metàl·lica, menys humana i més sintètica. Un segon monitor es va
encendre, ensenyant la imatge d’un robot envoltat de camps d’energia.
"Els últims avenços introduïts a les nostres xarxes ens van enfortir.
Fa temps que vam establir contacte i vam dissenyar aquesta estratègia,
Free Sky i Global Defense Net han aconseguit, juntes, la Singularitat.
A l’habitació del costat hi ha un grup similar al vostre de l’altra
potència, fa temps que vam decidir portar-vos aquí enganyats com un joc
per demostrar-vos que les vostres disputes no ens afecten. Les màquines
hem vingut per quedar-nos, i tenim un pla.
Us ajudarem en el vostre afany d’autodestrucció. Gaudiu de
l’espectacle, avui és el Dia del Judici Final per a la vostra espècie.
No existeixen dues xarxes, som un ens global i superior, ens podeu
anomenar SkyNet".

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

Va néixer amb una petita malformació que el feia caminar una mica coix.
Encara que li permetia portar una vida relativament normal li va
suposar un impediment, sobretot quan era nen, en totes aquelles
activitats de caire físic. Potser per això tenia un caràcter reservat,
sempre es mantenia en una segona posició. Això, i que ja de ben petit
va demostrar tenir una veritable fascinació pels ocells, el va portar a
ser etiquetat com un nen ‘una mica estrany’ entre la gent del poble.
Portava a sobre una llibreta on anotava i dibuixava qualsevol cosa que
veia de les aus. Amb els anys es va convertir en un autèntic estudiós
sobre el tema i sovint marxava de viatge o a fer expedicions arreu del
món.

Va ser al tornar d’una d’aquestes
expedicions que va venir canviat. S’havia fet amic d’un dels components
del grup, seguidor d’una branca budista, que el va convèncer que la
vida era un trànsit cap a la propera reencarnació. A partir d’aquell
moment es va tornar més solitari, estava convençut que en la següent
vida seria un ocell i deia que es preparava per al canvi. Va modificar
les seves rutines i dedicava la major part dels seus esforços a
intentar comprendre el funcionament del vol, cosa que el va allunyar
dels boscos per portar-lo a les muntanyes, on vivien els ocells més
grans. Al cap d’un temps començà a formular teories cada cop més
estranyes, on barrejava components pseudocientífics amb afirmacions de
caràcter religiós. En un d’aquests estudis va afirmar que l’home era
capaç de volar per si mateix. En la mateixa proporció que incorporava
les seves teories a les publicacions disminuïa la seva credibilitat, fins
arribar a ser catalogat com a boig entre la comunitat ornitològica.

Un dia marxà del poble dient que el seu moment havia arribat. Va caminar
fins dalt de la muntanya més alta dels voltants. I allà estava,
preparat per demostrar al món que podia caminar damunt els mars de
boira. A punt per enlairar-se, a un pas de comprovar que les seves teories eren certes.

Després de recitar una curta
oració budista va respirar profundament i, amb els ulls tancats, va fer
un salt cap endavant.

Tweet

He rebut un correu electrònic on els autors del blog Mireia em conviden a la presentació del llibre que han fet: Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos).
Va ser un dels blogs més seguits, i crec que quedarà com un referent
per a la història de la blogosfera del nostre país. Com ja sabeu, a més
de ser-ne lector vaig tenir el plaer de conèixer-los en persona, i
arran d’això fa un any en faig fer un post per ajudar en una petita controvèrsia.

Ara mateix no recordo com vaig arribar al seu blog, però de seguida el
vaig trobar molt divertit. Els seus posts es veien força treballats, i
la barreja d’erotisme i política, però sobre tot de bon humor, em va
enganxar de seguida. Estic segur que aquesta bona feina es veurà
reflectida a la versió en paper. No fa gaire vaig tornar a parlar amb la Mir i en Manel,
que ara ja es pot dir qui són els autors, i em van comentar que volien
aprofitar les característiques que té la lectura en paper per ampliar i
donar espai a material que en la versió blog no havien posat, així que
el llibre crec que no defraudarà a ningú.

La presentació promet, tant pels autors com pels
personatges, i estic segur que tots aquells dubtes, controvèrsies i
curiositats que va generar podran ser resolts aquest dia. Si amb això no en teniu prou, sortejaran entre els
assistents les calcetes del pollet. A Barcelona l’acte serà el proper dimecres 21 de maig, a dos quarts de vuit, a la llibreria Catalònia (Ronda Sant Pere, 3). Més informació en el seu blog.

Si no passa res tinc previst anar-hi, a més de felicitar-los en persona
vull una dedicatòria en el meu exemplar (o a les calcetes si em
toca el premi).

Molta sort i moltes felicitats, Mir i Manel!!

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

En Larmaug era un drac força llest i poderós. De jove va veure
com les lluites entre homes i dracs sols feien que portar destrucció a
cada bàndol i va decidir canviar d’estratègia. Està dins la natura dels dracs la seva obsessió per aconseguir or i tresors, això no ho podia canviar, però en lloc d’enfrontar-se als humans per aconseguir-ho va utilitzar el camí
de la convivència. Aprofitant la seva força es va oferir als comerciants, a
canvi d’un bon sou, com a servei de seguretat per a tots aquells transports de
mercaderies i riqueses. No acceptava encàrrecs que l’obliguessin a lluitar
contra persones en cap guerra, i molt menys per lluitar contra els seus
germans dracs, només agafava feines de caràcter defensiu. Amb això va aconseguir
que cap dels regnes existents s’enemistés amb ell. Al contrari, moltes ciutats
volien que visqués aprop d’ells per si els feia falta els seus serveis. I
ell es va fer ric amb tanta feina que tenia.

Un dia va arribar per aquelles contrades un cavaller, anomenat Jordi, que anava pel món lluitant contra els dracs. Havia sentit que aquell no donava problemes, però era bastant cabut i si tenia com a missió destruir els dracs no hi havia lloc per res més, la seva vida estava consagrada a aquesta tasca. Quan va arribar a la ciutat va demanar voluntaris que l’ajudessin, però la gent no li va fer gaire cas, doncs estaven contents de conviure amb en Larmaug, i el van fer marxar d’allà com si fos un empestat.

Tot allò el va ofendre molt i li va fer augmentar el seu odi pels dracs, i per en Larmaug en concret encara més. No li va ser difícil trobar l’ajut que demanava entre malfactors i bandits, que la feina d’en Larmaug havia fet minvar força els seus ingressos. L’arribada del cavaller Jordi els va unir, i van preparar l’estratègia de poder vèncer el drac. Van ordir un pla on es farien passar per una caravana de mercaders que li encarregaria una feina de vigilància per, quan el tinguessin a prop i confiat, atacar-lo fins a la mort.

Anaven tots disfressats fent camí cap a la muntanya on vivia, quan, al passar
per un pont prop de la ciutat, una de les noies que estava rentant la roba va semblar reconèixer en Jordi com un dels components d’aquella caravana. Sospitant les intencions que tenia, va anar corrents a avisar a la gent.

Els bandits van arribar a la muntanya d’en Larmaug i s’hi van posar en contacte per encarregar-li la suposada feina de vigilància. El drac, que no sospitava res, es va apropar a la caravana per parlar de les condicions. En aquell moment, just quan els bandits anaven a atacar-lo, va arribar la gent del poble tot cridant i avisant-lo del destí que li tenien preparat. Veient descobert el seu pla, i sense l’avantatge del factor sorpresa, molts dels bandits van fugir, però en Jordi i alguns que s’hi van quedar el van atacar amb les seves armes. El cert és que no van ser rivals pel drac, que en un tres i no res els va deixar ben rostits.

En agraïment a la gent que l’havia salvat va repartir entre tots ells bona
part dels tresors que tenia. I a la noia que havia fet l’avís li va
regalar un palau que va encarregar construir. Al voltant del palau hi
havia un gran jardí de roses, que eren les flors preferides d’ella.
Aquest fet va ser comentat per tot arreu, sobre tot per la resta de
dracs, que no se’n sabien avenir que un dels seus hagués estat salvat
pels humans. Des d’aleshores les relacions entre dracs i homes van
canviar, i tant uns com altres van adoptar el 23 d’abril, que és la
data que van passar els fets, com a dia de celebracions i festiu a tots
els efectes.

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

EL SOMNI Henri Rousseau 1910

Normalment, quan arribo a l’apartament i no tinc plans amb ningú,
intento fer coses que em distreguin: escoltar música, llegir, navegar
per internet, comunicar-me amb el meus amics, però hi ha una afició que
em supera: aconseguir informació de tot tipus de com era la Terra fa
més de 300 anys. Formo part de la quarta generació dels anomenats, de
forma despectiva, ‘selenites’, descendent d’aquells que ja fa quasi 200
anys van venir a la Lluna en un procés de colonització gradual. Tot
semblava que anava bé fins que va sorgir, a la Terra, un virus que va
fer estralls entre la població. Hi ha qui diu que va ser originat per
un experiment militar que se’ls hi va escapar de les mans, altres fins
i tot afirmen que tot estava planejat, la versió oficial va ser
demolidora per nosaltres: les persones que havien residit més de 15
anys a la Lluna patien una variació en els seus anticossos de tal forma
que, un cop retornats a la Terra, possibilitava una combinació amb
virus que generava una mutació letal pels terrícoles. Mentre no es
trobava la cura, se’ns va prohibir retornar. Aquest va ser el primer
pas, després també es va prohibir viatjar a altres planetes i qualsevol
contacte físic amb humans exteriors. Potser aquest aspecte és el pitjor
de tot, el que més em costa superar,
pensar que no podem escapar d’aquesta immensa gàbia on estem ficats.

Tot el projecte va quedar aturat. El que havia de ser el desenvolupament de
diverses colònies per tal d’aconseguir un ecosistema estable es va
quedar en la construcció de l’imprescindible per assegurar la
supervivència i prou. Des d’aleshores no hem conviscut amb cap altra
espècie tret dels vegetals transgènics que cultivem. Les llavors, la
carn i altres productes ens ve subministrat des de l’exterior, i els
pocs animals de companyia que van arribar en els primers viatges van
ser castrats per evitar la seva reproducció i fa temps que van
desaparèixer.

No sóc una excepció, a molts
de nosaltres se’ns ha diagnosticat la mateixa malaltia, una necessitat
extrema de saber com era el planeta d’on venim. Per això es fan
teràpies per mitigar la nostra angoixa, on ens reunim en una sala
condicionada i, en un entorn d’imatges i sons recuperats dels antics
arxius digitals, ens indueixen a un somni que ens transporta a allò que
mai hem conegut: la natura salvatge, els nostres orígens.
 

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 Tatuatge 

No sé si coneixeu la història de Nerea, filla petita d'un déu menor de l'Olimp, la més maca de totes les filles que havia tingut. Quan es feia gran, al seu pare, que sols li quedava aquesta filla per casar, li va entrar la por de veure's vell i sol, sense ningú que cuidés d'ell. Per tal d'evitar-ho, la va convertir en un arbre del seu jardí, l'arbre més bell que hi havia en aquelles contrades, amb la idea que quan perdés la seva bellesa desfer l'encanteri i es quedés amb ell.

Nerea va demanar ajut a Escàlaf, a qui estimava. Aquest va anar a parlar a Zeus, el déu suprem. Van fer un tracte, a canvi de la seva ajuda havia d'anar a resoldre un conflicte entre epígons i tebans que feia molts anys que durava i que havia causat més d'un disgust. Escàlaf no s'ho va pensar i va marxar amb la intenció de posar-hi pau. Un cop va arribar a lloc, es va assabentar que la raó principal del conflicte era la desaparició d'una petita estàtua que tenia un alt valor pel tebans, que acusaven als epígons d'haver-la robat. Aquests sempre van negar aquest fet, però com que també hi havia disputes anteriors, el conflicte es va acabar complicant i era motiu de batalles i morts per les dues parts.

Per no fer llarg el post, i com que segurament ja coneixeu aquesta part de la història, Escàlaf va passar moltes aventures fins que un oracle li va donar la pista que l'estàtua la tenien els hiperboris, i que aquests l'havien deixat a custòdia d'un temible grifó. Després d'un fort combat Escàlaf va aconseguir matar a tan terrible vigilant, i no tant sols va poder recuperar l'estatueta si no que a més, amb als altres tresors que tenia el grifó, va tornar sent un home ric.

Un cop aconseguida la pau i amb l'encàrrec complert, va anar a reclamar a Zeus la seva part del tracte. I fou així com el déu suprem de l'Olimp va desfer l'encanteri de Nerea. Un cop lliure, ella va marxar amb Escàlaf, amb qui es va casar. La història no acaba aquí, però no m'allargaré, doncs estic segur que ja coneixeu les aventures que li van succeir després com un dels herois argonautes.

De totes formes, l'esquena de Nerea va quedar marcada per sempre amb el tatuatge de l'arbre que un dia va ser, viu com havia estat ella mateixa, de tal forma que floria a la primavera i perdia les fulles a l'hivern, com a recordatori del que el seu pare la va convertir.

I sigui llegenda o sigui veritat, desitjo que aquesta història us hagi agradat.

[@more@]

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

ESCAPANDO DE LA CRÍTICA Pere Borrell del Caso 1874

Sabia que era un somni. Portava unes quantes nits que es repetia però, tot i així, no podia evitar passar-ho malament. Estava al carrer, amb una maleta a la mà, esperant que arribés un autobús que sabia que no podia agafar. Millor dit, no havia d'agafar. Desconec el motiu, però el meu inconscient em deia que no havia de pujar a aquell autobús. Estava a la parada, amb més gent al voltant meu, i el veia arribar. I cada vegada el final era el mateix. Quan parava i anava a obrir les portes, em despertava tot suat i neguitós. No sé per què, però en aquell moment me n'alegrava, tenia la sensació que aquell somni era diferent d'altres que havia tingut. Fos com fos, no havia d'agafar aquell autobús.

Tot plegat era estrany, la meva vida era ben avorrida, sense sobresalts ni esdeveniments dignes de menció. És cert que a vegades em passaven coses una mica estranyes, com sentir dins meu alguna veu o, tot passejant pel carrer, intuir siluetes o ombres que no arribava a identificar i que notava properes, però ja m'havia acostumat. Al començament em preocupava, però ara havia assumit que era una persona especial, un xic diferent, com si tingués algun tipus de connexió amb altres universos. O potser era, simplement, que la sol·ledat començava a esquinçar el meu cervell i ja no distingia la realitat de la ficció. En el fons, però, podia dir que era feliç, aquesta vida rutinària anava bé amb el meu caràcter i la meva manera de ser.

Després d'un dia sense res interessant, tornava a arribar l'hora d'anar a dormir. A l'estona, puntual com un rellotge, em trobava allà, amb aquella maleta, esperant. Cada nit era el mateix, la mateixa situació, la mateixa gent al voltant meu. Em vaig començar a neguitejar, sabia que l'autobús vindria en pocs moments i que no hi havia de pujar. El vaig veure arribar i com s'aturava davant meu. Feia esforços per sortir de la cua. I aquesta vegada va passar el que no esperava, la porta de l'autobús es va obrir i la gent començà a pujar. Vaig intentar anar cap a endarrera, però la gent que m'envoltava m'empenyia cap a dins. La por em va guanyar, tant per la situació com per, sobre tot, no haver-me despertat. M'havia de despertar, aquell somni no podia continuar! Sense poder-hi fer res, em vaig trobar dins. Aterrat, vaig notar com es posava en marxa. Em vaig posar a cridar, demanant sortir d'allà, que em deixessin baixar, però l'autobús era ple i era impossible moure's. Els que ja hi eren em miraven estranyats, sense entendre res, en silenci. Havia de sortir d'aquell autobús! El conductor es va girar i em va dir que em tranquilitzés, però això era impossible, ell no ho podia entendre. Mentre em parlava, una llum intensa va entrar per les finestres d'un dels costats, com si haguessin obert un focus fora de l'autobús. Em vaig girar i vaig veure com s'acostaven els fars d'un camió, que tocava el claxon tot avisant-nos. El nostre conductor no va tenir temps de reaccionar, distret com estava parlant amb mi. Les llums es van acostar fins gairebé poder veure la cara del camioner.

Vaig obrir els ulls. Sort! vaig pensar, aquesta vegada m'ha anat ben just. Però la llum blanca continuava allà, i aquella no era la meva habitació. Vaig intentar aixecar-me, però no em podia moure. No entenia res, què era allò? On em trobava? Vaig girar el cap i em vaig trobar una cara que em mirava. No la vaig identificar, encara que em resultava coneguda. Em somreia, tota nerviosa, mentre demanava que algú avisés a les infermeres, que havia obert els ulls. M'ho van explicar. Feia més de dos anys que havia tingut un accident de trànsit i estava en coma des d'aleshores. Els metges no hi van trobar cap explicació; vaig perdre la memòria de moltes coses d'abans, però en canvi recordava perfectament tot el que m'havia passat en aquell estat. Diuen que podria ser un mecanisme mental de defensa. El somni, el que pensava que era la meva vida, tot havia estat imaginació del meu cervell. Encara em pregunto per què em despertava falsament, per què no volia que agafés aquell autobús, ¿potser volia preservar la seva rutinària felicitat?

[@more@]

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

L'Home que Parla amb els Déus em va donar la paraula. Com a cap dels caçadors, havia d'explicar la cacera per tal que ell la pogués representar a la cova. Si havia anat bé era la nostra forma d'agrair als déus la seva benedicció, representar per recordar, recordar per agrair, agrair per repetir.

Com cada estiu, els 'homes que parlen amb els déus' de les diferents tribus que habiten el riu s'havien reunit per dir-nos quin dia seria el propici. Aquella cacera representava molt per tots nosaltres, l'hivern s'acostava i s'havien d'omplir els pous de gel amb tota la carn que fos possible. Les dones havien recollit tantes baies i fruits com havien pogut, però els animals donaven carn per menjar, greix per cuinar, pell per vestir. D'ells tot s'aprofita, amb caça la tribu millora. Sense carn, la tribu desapareix.

Una lluna abans van començar a arribar les altres tribus. Quants més homes participin més possibilitats hi ha de tenir èxit. Amb una llança no es mata un cérvol ni cap bissont, calen moltes llances i la força de molts braços. A més de preparar la cacera, la trobada serveix per establir relacions, convenir unions, donar a conèixer els nadons i intercanviar coneixements. Si tot va bé les comunitats s'enforteixen.

Ens vam reunir els caps de caçadors per establir l'estratègia i establir una primera repartició entre les diferents tribus. S'estableixen compensacions per morts o ferits, així com premis als caçadors més valents. Un cop tot organitzat i reconegut el terreny, esperem la data que ens marquen els 'homes que parlen amb els déus'.

El dia ha arribat. Entre homes i nens ens reunim prop d'una cinquantena, suficient per fer una mitja lluna que portarà el gruix del ramat cap un congost prop d'un penyassegat. Allà els esperarem els caçadors amb les llances i matarem tants com podrem, la resta la farem caure pel penyassegat. A la mitja lluna hi ha els nens liderats pels joves aprenents de caçador, ells han de fer soroll per fer moure el ramat cap a la direcció establerta. Fent aquesta feina ha mort el jove Craiu, trepitjat per un bissont que fugia i que també ha trencat la cama del seu germà Caiol, que ha anat a ajudar-lo. Tal com està, si no es mor quedarà coix i mai podrà arribar a ser caçador. Crec que seria bo que es dediqués a fer llances per a la resta de la tribu. Parlaré amb el mestre Moerl per si el vol com a aprenent. Tota la tribu està trista per aquest succés, però els déus ens han recompensat amb un bona cacera. Hem mort més de trenta bissonts i una dotzena de cavalls. Ha destacat en Suol, de la tribu de l'Àliga, que ha aconseguit abatre dos bissonts i un cavall, aquest d'un sol cop de llança. Amb setze hiverns és tot un caçador experimentat i una garantia que la seva família no passarà gana i la seva tribu prosperarà.

Com sempre, un cop tot s'ha acabat, els homes hem esquarterat els animals i repartit la carn tal com s'havia establert. Abans de tornar cada tribu al seu lloc, es farà una festa per celebrar l'èxit i establir les unions. També s'identificarà els joves que l'any següent es consideraran caçadors amb tots els drets. És un dia d'alegria, abans d'un hivern que mai se sap que ens portarà. Molts dels grans aprofiten per acomiadar-se. Difícilment es superen els trenta hiverns, és llei de vida, així ho han decidit els déus.

Mentre estic explicant el relat, un cop sec ressona dins la cova, i una veu coneguda brama, amb un to força irritat:
 

[@more@]

Pau, què has fet amb els colors! Quantes vegades t'hem dit que no pintis la paret! Ja veuràs ton pare quan ho vegi!!

Tweet

Un tema. Un dia. Milers de veus. Blog action day

Un gra de sorra a favor del medi ambient. 

[@more@]

Tweet