Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
EL SOMNI Henri Rousseau 1910
Normalment, quan arribo a l’apartament i no tinc plans amb ningú,
intento fer coses que em distreguin: escoltar música, llegir, navegar
per internet, comunicar-me amb el meus amics, però hi ha una afició que
em supera: aconseguir informació de tot tipus de com era la Terra fa
més de 300 anys. Formo part de la quarta generació dels anomenats, de
forma despectiva, ‘selenites’, descendent d’aquells que ja fa quasi 200
anys van venir a la Lluna en un procés de colonització gradual. Tot
semblava que anava bé fins que va sorgir, a la Terra, un virus que va
fer estralls entre la població. Hi ha qui diu que va ser originat per
un experiment militar que se’ls hi va escapar de les mans, altres fins
i tot afirmen que tot estava planejat, la versió oficial va ser
demolidora per nosaltres: les persones que havien residit més de 15
anys a la Lluna patien una variació en els seus anticossos de tal forma
que, un cop retornats a la Terra, possibilitava una combinació amb
virus que generava una mutació letal pels terrícoles. Mentre no es
trobava la cura, se’ns va prohibir retornar. Aquest va ser el primer
pas, després també es va prohibir viatjar a altres planetes i qualsevol
contacte físic amb humans exteriors. Potser aquest aspecte és el pitjor
de tot, el que més em costa superar,
pensar que no podem escapar d’aquesta immensa gàbia on estem ficats.
Tot el projecte va quedar aturat. El que havia de ser el desenvolupament de
diverses colònies per tal d’aconseguir un ecosistema estable es va
quedar en la construcció de l’imprescindible per assegurar la
supervivència i prou. Des d’aleshores no hem conviscut amb cap altra
espècie tret dels vegetals transgènics que cultivem. Les llavors, la
carn i altres productes ens ve subministrat des de l’exterior, i els
pocs animals de companyia que van arribar en els primers viatges van
ser castrats per evitar la seva reproducció i fa temps que van
desaparèixer.
No sóc una excepció, a molts
de nosaltres se’ns ha diagnosticat la mateixa malaltia, una necessitat
extrema de saber com era el planeta d’on venim. Per això es fan
teràpies per mitigar la nostra angoixa, on ens reunim en una sala
condicionada i, en un entorn d’imatges i sons recuperats dels antics
arxius digitals, ens indueixen a un somni que ens transporta a allò que
mai hem conegut: la natura salvatge, els nostres orígens.
Però quina imaginació! Això està molt bé, ser capaç d’inventar tota una història, i no relacionar el quadre fins el final. Ho trobo difícil, sembla tan temptador descriure el que s’hi veu… Molt bona història, com sempre.
Company…
M’has fet venir al cap Silent Running…
Com sempre, amic, una narració impecable…
Gràcies per no oblidar-te de nosaltres.
Una abraçada ;¬)
Tanta fal·lera en colonitzar la Lluna, en destruir-ho tot… Si és molt més bonic observar-la des d’aquí!
Un experiment militar…. no m’estranyaria pas, jo aquesta hipòtesi me la crec.
M’ha agradat moooolt ^^
Com altres vegades em deixes amb les ganes de seguir llegint com continua la història.
XeXu: Moltes gràcies! Genial que t’agradi 🙂
Barbollaire: Ostres, ara sí que m’has matat. I ara que ho dius potser tens raó, de fet vaig fer un post sobre la pel·lícula fa més d’un any. Serà cosa del subconscient?
Una abraçada, Barbo!!
Laia: També seria bonic poder veure des d’allà com surt la Terra, no? Gràcies!
Jordi: jejeje, aquestes coses mai se saben, potser hi haurà segona part… o no 😉
Osti m’ha recordat molt a Blade Runner.
Ciencia aficcio…???? o Realitat present???
quin bon relat, gràcies
Molt molt bo, clar que a mi m’agrada la ciència ficció, per això m’encanta, molt bé, plas, plas!!!!
Chapeau!
Em trec el barret Pd40. Quina imaginació!!!
Boooooooooon dia!!!!! :****************
Fa una mica de iu-iu pensar que estem engabiats. Com sempre un gran relat. Ja saps que t’enyoro? Confio que estiguis moooolt bé! 😉
Una abraçada!
Canviant la paraula temps per espai, em ve al cap la frase de Blade Runner: “perduts en l’espai com llàgrimes en la pluja”. Felicitats!
Molt bona història.
Gemminola: Doncs gràcies, pq és una pel·lícula que m’agrada molt. Ja m’agradaria, ja :)**
Kpi, Zel: Gràcies a vosaltres per passar per aquí 🙂
Elur: Bon diaaaaa :)****
Joana: Síi, tot bé, moltes gràcies! Una abraçada!!
Samain: Entre “Silent Running” i “Blade Runner”, quina bona combinació. Gràcies!
[anonymous writer]: Gràcies!!
No és cap tonteria arribar a pensar que tot això pot succeir… sino temps al temps que amb aquests que ens manen penso que la trama serà molt pitjor.
Un relat molt ben trobat!
Salut!
Pep: Ostres, espero que no, que tot es quedi en un relat de ficció. Salut!
Mare meva quina imaginacio!
Et felicito, és un molt bon relat, una història que no té res a veure amb el quadre fins a la´darrera frase.
Molt bé.
Company una vegada més poses la por al cos! jajaja això de castrar als animals de companyia…pobrets!
Salut i fins el proper relat!
Anna, Clint: Moltes gràcies!!