Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
En Larmaug era un drac força llest i poderós. De jove va veure
com les lluites entre homes i dracs sols feien que portar destrucció a
cada bàndol i va decidir canviar d’estratègia. Està dins la natura dels dracs la seva obsessió per aconseguir or i tresors, això no ho podia canviar, però en lloc d’enfrontar-se als humans per aconseguir-ho va utilitzar el camí
de la convivència. Aprofitant la seva força es va oferir als comerciants, a
canvi d’un bon sou, com a servei de seguretat per a tots aquells transports de
mercaderies i riqueses. No acceptava encàrrecs que l’obliguessin a lluitar
contra persones en cap guerra, i molt menys per lluitar contra els seus
germans dracs, només agafava feines de caràcter defensiu. Amb això va aconseguir
que cap dels regnes existents s’enemistés amb ell. Al contrari, moltes ciutats
volien que visqués aprop d’ells per si els feia falta els seus serveis. I
ell es va fer ric amb tanta feina que tenia.
Un dia va arribar per aquelles contrades un cavaller, anomenat Jordi, que anava pel món lluitant contra els dracs. Havia sentit que aquell no donava problemes, però era bastant cabut i si tenia com a missió destruir els dracs no hi havia lloc per res més, la seva vida estava consagrada a aquesta tasca. Quan va arribar a la ciutat va demanar voluntaris que l’ajudessin, però la gent no li va fer gaire cas, doncs estaven contents de conviure amb en Larmaug, i el van fer marxar d’allà com si fos un empestat.
Tot allò el va ofendre molt i li va fer augmentar el seu odi pels dracs, i per en Larmaug en concret encara més. No li va ser difícil trobar l’ajut que demanava entre malfactors i bandits, que la feina d’en Larmaug havia fet minvar força els seus ingressos. L’arribada del cavaller Jordi els va unir, i van preparar l’estratègia de poder vèncer el drac. Van ordir un pla on es farien passar per una caravana de mercaders que li encarregaria una feina de vigilància per, quan el tinguessin a prop i confiat, atacar-lo fins a la mort.
Anaven tots disfressats fent camí cap a la muntanya on vivia, quan, al passar
per un pont prop de la ciutat, una de les noies que estava rentant la roba va semblar reconèixer en Jordi com un dels components d’aquella caravana. Sospitant les intencions que tenia, va anar corrents a avisar a la gent.
Els bandits van arribar a la muntanya d’en Larmaug i s’hi van posar en contacte per encarregar-li la suposada feina de vigilància. El drac, que no sospitava res, es va apropar a la caravana per parlar de les condicions. En aquell moment, just quan els bandits anaven a atacar-lo, va arribar la gent del poble tot cridant i avisant-lo del destí que li tenien preparat. Veient descobert el seu pla, i sense l’avantatge del factor sorpresa, molts dels bandits van fugir, però en Jordi i alguns que s’hi van quedar el van atacar amb les seves armes. El cert és que no van ser rivals pel drac, que en un tres i no res els va deixar ben rostits.
En agraïment a la gent que l’havia salvat va repartir entre tots ells bona
part dels tresors que tenia. I a la noia que havia fet l’avís li va
regalar un palau que va encarregar construir. Al voltant del palau hi
havia un gran jardí de roses, que eren les flors preferides d’ella.
Aquest fet va ser comentat per tot arreu, sobre tot per la resta de
dracs, que no se’n sabien avenir que un dels seus hagués estat salvat
pels humans. Des d’aleshores les relacions entre dracs i homes van
canviar, i tant uns com altres van adoptar el 23 d’abril, que és la
data que van passar els fets, com a dia de celebracions i festiu a tots
els efectes.
Bon relat, i per casualitat aquest drac no serà parent de l’smaug? 😉
Això si que és donar la volta a una història. Ara ja dubto de si creure la versió oficial de la llegenda o la teva. Crec que la teva és més original, i tant o més creïble que l’original. Magnífic relat, ben escrit, ben trenat, amb una bona trama i un millor final. Genial vaja. Moltes felicitats, no deixis mai de regalar-nos aquestes històries.
La veritat és que la història, narrada així, té més gràcia! I és menys tràgica! Si ho pensem en la nostra, tenim un drac dolent dolent més que dolent i una princesa encantadora encantara fins no poder-ho ser més i encara un cavaller valent i fort com cap altre. El cavaller mata el drac fent un escampall de sang que fa temor! Però és que a sobre no ens deixen gaudir d’un bon final feliç, d’aquells de pel·lícula americana, i ell rebutja la noia i les terres i el regne només perquè és un tros de cavaller! Certament, la teva és més creïble! 😉
Genial!! És que matar dracs pel simple fet de matar-los és d’estúpids. Amb la mitologia que porten a les espatlles ens hauríem de fer amics… Una història diferent, i com diuen per aquí, més creïble que no pas l’oficial. Salut!
Molt ben trobat, sí senyor! M’ha agradat força!
Per un moment he pensat, cony si hagués anat així la història i ara en comptes de roses haguéssim de regalar palaus….fotut fotut!
Oh, quina versió! M’ha agradat això de trencar mites, sortir-se del tòpic i de la regla, donar-li un aire fresc a una llegenda que ja tenim més que sentida i repetida ^^
certament, qui es creu que de la sang en surtin roses? En canvi en creixen a molts jardins, no?
per cert, és molt original això de que cada comentari tingui o una rosa o un llibre!!! I a mi crec que em tocarà rosa….
Jordi: jejeje, ho dius pel nom, oi? Potser sí que són parents 😉 Per cert, felicitats!!
Xexu, Núr: Reivindiquem el paper del drac, que sempre ha estat el dolent de la llegenda i no ho era! Aquesta versió no deixa de ser ficció, igual que l’altre, no?
Pep: La llista d’espècies que s’ha carregat l’home és molt llarga, és una llàstima que ens lamentem sempre tard. Salut, Pep!
Stripanits, Aina: Moltes gràcies, content que us agradi. Això dels relats conjunts és un bon joc per llegir coses interessants per part de tots 🙂
Clint: jajaja… segur que els promotors es fregarien les mans!! No donis idees!!
Laia: Genial que t’agradi, gràcies!! Aquesta plantilla la vaig fer pel St. Jordi de l’any passat i l’he aprofitada. Reciclem 😛
Company!
M’ho poses difícil per dir alguna cosa que no t’hagi /t’hagin dit ja…
Els teus relats sempre tenen un màgia especial. Sempre estan una passa més enllà.
Gràcies per compartir-lo
Trencar un mite amb la màgia d’un relat… m’ha agradat molt pd40!
😉
Molt divertit, mirar-s’ho des d’un altre punt de vista i tot donant-li la volta sorprendre al lector.
Barbollaire: Veig que segueixes tan exagerat com sempre, però s’agraeix molt!! 😉
Samain, Carme: Moltes gràcies!
Quina història mes xula, m’agrada’t molt. Jo soc de l’opinió que el dia 23 d’abril hauria de ser festiu.
Vicky: jejeje, jo també. De fet, m’agradaria que TOTS els dies fossin festius 😉