Pd40

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com

 THE SON OF MAN René Magritte 1964

Tinc una reproducció d'aquest quadre penjada al meu despatx, m'ajuda a pensar. Perdoneu-me, no m'he presentat. Em dic Rick Caan i sóc detectiu de la policia de Nova York. Us deia que m'agrada mirar aquest quadre quan treballo en algun cas difícil, sembla que vegi al malparit que estic buscant, sols em falta identificar la seva cara per resoldre l'enigma. Llegeixo tantes vegades com calgui les proves, declaracions dels testimonis, informes pericials, qualsevol possible pista que em permeti arribar fins als autors dels crims. Quan em quedo encallat aixeco el cap, miro el quadre i li dic, "estic molt a prop teu, segur que em sents l'alè, una mica més i seràs meu". Per molt que amagui la seva cara darrera la poma, tinc tota la resta. Sols és qüestió de temps, no hi ha crim perfecte, tard o d'hora tots cauen.

Ara estic en un cas bastant difícil, un assassí nocturn que ronda per la ciutat. El paio sembla llest, deixa molt poques pistes. Net i ràpid, ataca amb un ganivet ben esmolat i els hi roba tot el que porten de valor. No hem trobat cap connexió entre les víctimes, ni tan sols una pauta temporal. Per les ferides sabem que no és gaire alt, dretà i bastant cepat. Molt professional, amb un sol cop, màxim dos, fa la feina. Li hem posat de nom Falcó, pel modus operandi ens recorda un rapinyaire que espera el seu moment per atacar. Sap triar les seves víctimes, no té pressa. Dijous passat va tornar a actuar, matant una parella. Per la factura que hem trobat a la jaqueta d'ell, a més dels diners i rellotges els hi va prendre un anell força car.

Ens ho estàs posant difícil, Falcó, però el teu compte enrere ha començat. Un dia o altre veuré la cara que s'amaga darrera aquesta poma, aquell dia el teu secret sortirà a la llum i hauràs de donar comptes a la justícia. Tots ho feu, tard o d'hora tots ho feu.

[@more@]

Tweet

Al post anterior us vaig comentar que tenia un munt de coses que us volia comentar, i temes en tinc: m'han passat el meme del 8, situacions curioses d'aquestes vacances, o algunes notícies de tecnologia que trobo molt interessants. Ho vaig posar per si a l'últim moment no feia aquest pas, però tenia presa la decisió de tancar el blog. De totes formes no el tanco a pany i forrellat, deixo oberta una escletxa que es diu Relats Conjunts. És un projecte que m'ha agradat força, m'hi trobo molt a gust i on hi he participat des del principi. Per poc que pugui m'apuntaré a les diferents propostes que es vagin fent i així trauré el ventre de pena.

Principalment el tanco per falta de temps. Alguna vegada ho havia insinuat, i a alguns de vosaltres havia comentat en privat que tenia al cap prendre aquesta decisió. Necessito (necessitem, doncs alguns d'ells afecten a tota la família) organitzar i prioritzar algunes coses que fins ara no semblaven tan urgents, i abans de deixar morir el blog prefereixo tancar-lo. Segur que us trobaré a faltar, però en aquest cas el cap venç al cor. Moltes vegades he dit que el millor del blog sou vosaltres, amb les visites i comentaris que em deixeu o m'envieu al correu. Moltes gràcies a tots. No us deixaré de llegir, encara que passi a ser silenciós, però tampoc sé amb quina regularitat. Segurament més endavant, quan alguns d'aquests projectes estiguin finalitzats o ja no demanin tanta atenció, tornaré a obrir, aquest o un altre (que això de Pd40 també té un límit), però aquest blog acaba aquí.

L'Onix em va demanar al post anterior si podia posar una foto d'algun paisatge de les vacances. Us deixo aquesta, i així quan em miri aquest post tindrà un gust agredolç, que els contrastos m'agraden.

L'últim paràgraf és per la família, que aquí n'he parlat molt poc. Moltes gràcies pel suport i la paciència que han tingut tot aquest temps.

[@more@]

Tweet

Toc, toc… hi ha algú? Això de la tornada costa, oi? Buf, us voldria parlar de moltes coses, no sé per on començar i sabeu que intento fer els posts curtets…

Abans que ho pregunteu, les vacances han anat molt bé, molt. Mentre hem tingut les de debò (no les del blog) no hem parat gaire per casa i tot ha sortit rodó (amb petites coses, però no ens podem queixar gens ni mica). Tenint present que l'any passat gairebé no en vam fer aquest ho hem recuperat amb escreix. Personalment he fet desconnexió total, l'ordinador sols l'he obert per descarregar el munt de fotos que he fet aquests dies. Tampoc us penseu que hem fet res de l'altre món, cap viatge estratosfèric, però estem molt contents perquè ho hem gaudit molt. A destacar la influència que teniu sobre el meu inconscient, molts detalls em recordaven tal blog o blogaire o situacions que havíeu explicat als vostres posts. Molt agradable i divertit, tot plegat.

Avui es celebra el Blog Day. Si el celebrés us hauria de recomanar cinc blogs que cregui interessants, però no fa gaire vaig fer el meme del Thinking Blogger Award i ja en vaig recomanar. Com encara estic molt gos doncs no ho faig. Però que avui és el dia. Per cert, Technorati calcula que al món hi ha més de 70 milions de blogs, segur que d'interessants n'hi ha un munt.

D'una forma més particular, aquest blog avui fa un any. El balanç que en faig és molt positiu, n'estic molt content. Quan el vaig obrir no em pensava que duraria ni tres mesos. El millor, les vostres aportacions i arribar a conèixer a alguns/es blogaires en persona. Sou millors en real que en virtual, que ja es dir. A altres m'agradaria però encara no hem tingut l'oportunitat. Tampoc en vull esplaiar molt en aquest tema, ho deixo pel proper post.

Per acabar us deixo un vídeo que m'ha arribat en un dels molts correus spam que se m'han acumulat aquests dies a les diferents bústies que tinc. Dedicat a tots aquells que tornem a la feina i a la rutina del dia a dia. Curs d'autoformació, perfecte per reunions tedioses!!

[@more@]

Tweet

Passeu-vos-ho molt bé. Els que no tingueu vacances, paciència i gaudiu dels moments de lleure 🙂

Ens veiem a la tornada. Bones vacances!

[@more@]

Tweet

Fa uns dies l'Onix em va mencionar (no diré de forma immerescuda per no fer-la quedar malament) en la seva entrega del fastuós meme dels Thinking Blogger Award, amb poca dotació econòmica però de gran prestigi (sobretot venint d'on ha vingut).

El funcionament del meme és força semblant a la celebració del Blogday del 31 d'agost: fer ressò de cinc blogs que consideris interessants. I aquí ve la dificultat de la història, per què agafar-ne només cinc em sembla un número molt petit. A la llista dels que tinc a la dreta ja n'hi ha força més, i a més n'hi ha uns quants que visito de forma més o menys esporàdica, que encara no he afegit a la llista del blog, i que em semblen molt interessants. També intentaré no donar el premi (passar el meme) a blogs que ja l'han rebut, així que la cosa se'm complica una miqueta més.

Sigui com sigui, i deixant clar que tothom té un blog interessant i que aquests cinc que poso a continuació és per, si volen, continuar la cadena de premis, atorgo tant estimat distintiu a (per ordre alfabètic):

Carquinyol (El badiu dels micacos): Un blog amb barreja d'històries, llegendes i política. Posts molt interessants, acompanyat d'un disseny molt atractiu.

Dan (Centpeus): Un dels millors blogs de divulgació científica, cada post és una píndola de coneixement ben explicat.

Elur (Nòmades del vent): Una finestra al paradís, m'agraden els posts, les emocions, les imatges, tot. Amb ella vaig descobrir els haikús, una troballa.

Menxu (Menxu blog): Un blog que al llegir-lo em porta aire fresc. Posts divertits, encara que últimament està una mica més apagada de l'habitual. Les imatges i els seus jocs en flash són genials. Espero que el premi et doni una mica d'ànims per tornar a la normalitat.

Mireia (Mireia): Un referent dins la blogosfera, barreja de blog eròtic i polític. Posts molt treballats i divertits. Llàstima que hagi anunciat que tanca passat l'estiu, se't trobarà a faltar molt.

I un sisè blog, que per alguna cosa aquí edito jo, per a l'Oriol (Em vinc a referir): Amb la bandera de perico ampurdanès, és un blog del qual en sóc lector silenciós, i tinc clar que es mereix aquest premi.

[@more@]

Tweet

Fa un temps em van enviar un d'aquells correus spam típics d'acudits, mantres, imatges, etc. Aquell portava una sèrie d'imatges d'un artista que feia dibuixos al terra que estaven molt ben fets. Aquest artista és diu Julian Beever, i té la particularitat que dibuixa utilitzant la tècnica de l'anamorfosi. Bàsicament es tracta de fer una imatge plana deformada que, vista des d'un punt concret que li dona la perspectiva adequada, es veu correctament. En el seu cas s'ha especialitzat en fer-les en 3 dimensions, amb la qual cosa la dificultat és major. Els fa amb tant realisme que s'han arribat a confondre amb fotografies retocades amb ordinador.

Tot això m'ha vingut al cap al llegir la notícia que en Beever es troba aquests dies a Madrid fent un d'aquests dibuixos per encàrrec d'una marca de xampús. Per aquesta ocasió està fent una cascada situada a la selva, amb un parell de micos d'espectadors.

Com podeu veure a la imatge d'un treball anterior, extreta del seu web, els resultats són molt espectaculars. Allà hi té un recull de les obres que ha fet, n'hi ha de molt bones. Sembla clar que hi ha vegades que no cal anar als museus per veure art. En aquest cas en podem trobar al terra, un lloc poc habitual per les pintures.

Actualització: En Laprí ha fet un post amb el dibuix que ha fet a Madrid.  

[@more@]

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant d'aquesta proposta a RelatsConjunts.blogspot.com.

TOURNÉE DU CHAT NOIR Théophile Steinlen 1896

Quan tornaven de l'enterrament se'l van trobar, un gatet negre miolant davant la porta del bordell. Lisa, la millor amiga de la Violette, el va agafar i va decidir adoptar-lo. A la Constance, la madame, no li va fer cap gràcia, però aquells no eren els millors moments per prendre segons quines decisions. Feia dos dies un client begut havia matat la Violette i tothom estava molt trasbalsat.

Mica en mica tot va anar tornant a la normalitat, les noies semblava que feien el cor fort i la feina, després d'uns dies dolents, va tornar a agafar el seu ritme. El gat negre es va fer gran i fort. Tenia un miol característic, acabat en un so gutural, que al principi sorprenia i feia una mica de por, però que la Lisa deia que un cop el coneixies donava molta tranquil·litat. Alguna vegada havia dit a les seves companyes que el gat li feia molta companyia, i els seus ulls li recordaven la mirada de la Violette. Amb el temps es va fer inseparable de les noies i no es movia de la casa, sobre tot a la nit, quan l'anar i venir d'homes buscant sexe es feia més intens. Els més habituals ja el coneixien, encara que amb els clients sempre es mostrava esquerp. Aquest comportament no li agradava a la Constance, però si alguna vegada havia fet algun comentari al respecte elles l'havien defensat com si fos algú de la família.

Una nit va arribar una colla que venien de festa. Aquells dies es feia una fira important a la ciutat i hi havia més moviment que mai, es veia d'una hora lluny que havien tancat un bon tracte i volien celebrar-ho. La Constance, amb l'experiència que donen els anys, va intentar separar-los. Els va anar distribuint a les habitacions de tal forma que no estiguessin gaire junts, sabent que moltes vegades els crits d'uns i altres acabaven portant problemes. El gat, com sempre que venia algú amb una copa de més, se'l veia inquiet i amb una mirada ferotge, com si olorés la possibilitat de problemes.

De sobte, entre el terrabastall normal del bordell es va sentir unes veus que sobresortien. El client de la Lisa li estava cridant, i ella li responia també alçant la veu. Encara que no es podia arribar a entendre la conversa, era evident que alguna cosa no anava bé. Constance va anar corrents a la habitació i quan va obrir la porta veié el client, mig nu i amb una navalla a la mà, agafant la Lisa pel braç. La cara d'espant d'ella era més que evident, per un moment a tothom li va venir el cap la mort de la Violette. En aquell instant que el món s'aturà, una ombra negre passà com un llamp pel costat de la Constance. D'un salt es va llençar a la cara de l'home, amb les urpes exteses, miolant i esbufegant com mai ningú l'havia vist abans. L'home va deixar la Lisa i es va intentar defensar com va poder. El gat semblava haver embogit, no va parar d'esgarrapar i mossegar-lo fins que l'home li va clavar la navalla tantes vegades que era impossible seguir viu. Tampoc ell va sortir millor, les ferides que li va fer a la cara i coll van ser tan greus que morí a l'hospital al dia següent. La policia va tancar el cas, el gat havia defensat la noia tal com ho feia un animal enfurismat.

La Constance no va deixar que mai més ningú tingués cap animal de companyia al bordell. De totes formes, algunes nits amb molt moviment o si entrava un client molt begut se sentia, sense saber d'on, un miol característic, acabat en un so gutural, que feia posar els pèls de punta a aquells que l'escoltaven.

[@more@]

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant d'aquesta proposta a RelatsConjunts.blogspot.com.

TOURNÉE DU CHAT NOIR Théophile Steinlen 1896

Quan tornaven de l'enterrament se'l van trobar, un gatet negre miolant davant la porta del bordell. Lisa, la millor amiga de la Violette, el va agafar i va decidir adoptar-lo. A la Constance, la madame, no li va fer cap gràcia, però aquells no eren els millor moments per prendre segons quines decisions. Feia dos dies un client begut havia matat la Violette i tothom estava molt trasbalsat.

Mica en mica tot va anar tornant a la normalitat, les noies semblava que feien el cor fort i la feina, després d'uns dies dolents, va tornar a agafar el seu ritme. El gat negre es va fer gran i fort. Tenia un miol característic, acabat en un so gutural, que al principi sorprenia i feia una mica de por, però que la Lisa deia que un cop el coneixies donava molta tranquil·litat. Alguna vegada havia dit a les seves companyes que el gat li feia molta companyia, i els seus ulls li recordaven la mirada de la Violette. Amb el temps es va fer inseparable de les noies i no es movia de la casa, sobre tot a la nit, quan l'anar i venir d'homes buscant sexe es feia més intens. Els més habituals ja el coneixien, encara que amb els clients sempre es mostrava esquerp. Aquest comportament no li agradava a la Constance, però si alguna vegada havia fet algun comentari al respecte elles l'havien defensat com si fos algú de la família.

Una nit va arribar una colla que venien de festa. Aquells dies es feia una fira important a la ciutat i hi havia més moviment que mai, es veia d'una hora lluny que havien tancat un bon tracte i volien celebrar-ho. La Constance, amb l'experiència que donen els anys, va intentar separar-los. Els va anar distribuint a les habitacions de tal forma que no estiguessin gaire junts, sabent que moltes vegades els crits d'uns i altres acabaven portant problemes. El gat, com sempre que venia algú amb una copa de més, se'l veia inquiet i amb una mirada ferotge, com si olorés la possibilitat de problemes.

De sobte, entre el terrabastall normal del bordell es va sentir unes veus que sobresortien. El client de la Lisa li estava cridant, i ella li responia també amb la veu aixecada. Encara que no es podia arribar a entendre la conversa, era evident que alguna cosa no anava bé. Constance va pujar corrents a la habitació i quan va obrir la porta veié el client, mig nu i amb una navalla a la mà, agafant la Lisa pel braç. La cara d'espant d'ella era més que evident, per un moment a tothom li va venir el cap la mort de la Violette. En aquell instant que el món s'aturà, una ombra negre passà com un llamp pel costat de la Constance. D'un salt es va llençar a la cara de l'home, amb les urpes exteses, miolant i esbufegant com mai ningú l'havia vist abans. L'home va deixar la Lisa i es va intentar defensar com va poder. El gat semblava haver embogit, no va parar d'esgarrapar i mossegar-lo fins que l'home li va clavar la navalla tantes vegades que era impossible seguir viu. Tampoc ell va sortir millor, les ferides que li va fer a la cara i coll van ser tan greus que morí a l'hospital al dia següent. La policia va tancar el cas, el gat havia defensat la noia tal com ho feia un animal enfurismat.

La Constance no va deixar que mai més ningú tingués cap animal de companyia al bordell. De totes formes, algunes nits amb molt moviment o si entrava un client molt begut se sentia, sense saber d'on, un miol característic, acabat en un so gutural, que feia posar els pèls de punta a aquells que l'escoltaven.

[@more@]

Tweet

Sempre tenim a la memòria algunes dates o situacions gravades d'una forma especial. Si féssim una relació de totes les coses que ens han semblat importants a la nostra vida, com si féssim un curriculum, posaríem esdeveniments importants, que ens han marcat. Aquest post va dedicat a les altres, totes aquelles coses que ens passen i que no semblen prou importants com per deixar una marca al nostre calendari mental. No us ha passat mai de trobar-vos mirant una foto i que se us desbloquegi tot un seguit de records que no teníeu presents? El lloc d'on veníeu, les persones que hi surten, olors, sorolls, converses, riures, situacions doloroses que pensàvem haver superat. 

Per exemple, dir tal any vaig acabar la carrera i ja està, com si tots els moments, bons i dolents, que ens han fet arribar fins allà perdessin valor. Les estones al bar, les presses per arribar a un examen, les sortides amb els companys, les suors estudiant i fent treballs que semblaven impossibles d'acabar a temps, tantes pàgines d'apunts escrites amb una lletra indesxifrable, hores gastades assegut en una aula escoltant… Segur que si pensem en cada moment important de la nostra vida, en cada fet transcendental, ens venen el cap situacions que moltes vegades són les que ens el fan catalogar com agradable o desagradable, com si l'etiqueta fos la punta d'un immens iceberg de records que sura en un oceà interior.

La vida és un seguit de petits detalls, molts cops repetitius, que tenen la particularitat d'anar deixant petites marques dins el nostre cervell. Dir tinc un blog pot sonar estrany per algú que no en té, però tots els detalls que sembla que no tenen importància, com poden ser pensar les coses que vols dir, intentar escriure-les sabent que altres les llegiran, els comentaris que hi deixeu, llegir posts d'altres i deixar el teu punt de vista, les trobades, reals o virtuals, xats i correus amb gent que no coneixes, imaginar-te als altres fent el mateix, el conjunt de tot això ho converteix en un conjunt de sensacions que no és fàcil d'imaginar per algú que no hi està posat.

Reinvidico aquests petits moments, totes aquestes emocions que sembla que es vulguin perdre en la immensitat del temps.

[@more@]

Tweet

Alguna vegada m'ha passat, estar llegint algun blog que he arribat de casualitat i veure a la seva llista d'enllaços un altre que et sona haver vist alguna vegada. Intentant recordar des d'on vaig arribar  aconsegueixo fer un mapa de connexions des del meu blog fins aquell amb un número relativament petit de salts. Aquest petit joc té a veure amb la Teoria dels sis graus de separació, que bàsicament diu que dues persones de qualsevol lloc del món estan connectades per no més de quatre persones intermitges. Es basa en que el número de coneguts creix exponencialment i, per tant, arribar d'un extrem a l'altre és factible amb sis salts.

Mirant per internet, he vist que aquesta teoria va sorgir després de fer un experiment als Estats Units el 1967. Es van seleccionar a l'atzar una sèrie de persones i se'ls va donar un nom d'una altra que no coneixien, situada a l'altra punta del país, amb l'encàrrec de fer-li arribar un paquet utilitzant intermediaris coneguts, tants com calguessin. En aquells que van arribar, la mitjana va estar entre 5 i 7 intermediaris. D'aquí va sorgir la Teoria dels sis graus de separació. També s'ha de dir que aquesta teoria té força detractors, doncs és cert que sols es van tenir en compte els paquets que van arribar al seu destí, quan aquests van ser una minoria. Molts no van arribar mai.

Lligat a això hi ha algunes aplicacions que estan prenent força a internet, les anomenades xarxes socials. Aquests llocs permeten crear una estructura de relacions a partir de la teva llista inicial de contactes, com si fos un club virtual. Una de les webs més conegudes, a nivell europeu, és Xing, que precisament es fa ressó d'aquesta teoria a la seva pàgina inicial.

És curiós pensar que la gent del planeta estem interconnectats d'una forma tan propera, no?

[@more@]

Tweet