Pd40

Estic molt content de com ha anat el joc, sembla que ha agradat. L'AzRi3L va ser el primer en donar les quatre respostes correctes, però molts de vosaltres en veu encertar bastantes. Moltes gràcies a tothom per participar. Tal com va fer en Franciscu, us poso les respostes amb una mica d'història de cada una d'elles. Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran.

La primera imatge va ser la que més guerra ha donat. Potser des d'aquest angle es vegi més clara, es tracta de la campana que el 1992 es va instal·lar entre l'estadi olímpic i les piscines Bernat Picornell. Va ser un regal fet a la ciutat amb motiu de la celebració dels jocs olímpics. Crec recordar que es feia sonar quan algun esportista aconseguia fer un récord del món, i actualment es fa sentir a les 12h i a les 19h (toca l'Àngelus). Està feta a Alemanya i, amb un pes de 6800Kg, és la més pesada de Catalunya. Un institut d'anàlisi de so d'Stuttgart va qualificar la seva sonoritat com extraordinària, així que si teniu l'oportunitat de sentir-la aprofiteu.
Font: www.casacota.cat

La segona és d'un dels lleons que està als peus de l'estàtua de Colom, davant del port vell. Aquest monument, construit l'any 1888 amb motiu de l'Exposició Universal, s'ha convertit en un dels símbols de la ciutat. A la base hi ha vuit lleons, quatre d'empeus i quatre ajaguts, un dels quals és el de la foto. Curiosament, el dit de Colom no apunta cap Amèrica (que està just en el sentit contrari), assenyala el camí per mar (una altra teoria diu que apunta cap a Gènova, possible ciutat natal del descobridor). El monument té una alçada de 60 metres i per dins hi ha un ascensor que us porta als peus de l'estàtua, amb una bona vista panoràmica de la ciutat.
Font: Ajuntament de Barcelona.

La tercera foto era d'una part del famós gat d'en Fernado Botero, pintor i escultor colombià. Obra característica del seu estil, de formes arrodonides i d'expressionisme figuratiu desproporcionat. Després de estar ubicada en diferents punts de Barcelona, la seva actual ubicació és la Rambla del Raval. Amb més de dues tones de pes i set metres de llargada, és el gat més gran de Barcelona.
Font: Ajuntament de Barcelona.

La quarta i última foto és d'una galera que es troba davant del Museu Marítim, a les antigues drassanes de Barcelona, prop del monument a Colom. No he trobat gaire informació d'aquest monument, però la inscripció que hi ha al peu fa referència a la batalla de Lepant i sembla una rèplica de la galera reial de Don Joan d'Àustria, comandant de l'armada aliada que es va enfrontar a la flota turca el 1571. Si algú vol veure aquesta galera a escala real, hi ha una rèplica a mida natural dins el museu.

[@more@]

Tweet

L'altre dia en Franciscu proposava un joc en el seu blog i va animar a qui volgués a continuar-lo. La mecànica és molt senzilla, intentar reconèixer la imatge, què és i on es troba situada. Com ja li vaig comentar li faré la continuació, però en lloc d'una en la meva versió del joc posaré quatre imatges. Com a petit homenatge a la seva professió, les he triat d'obres de fundició, totes elles situades a Barcelona.

1a imatge: Una campana que no està a cap campanar i toca l'Angelus.

2a imatge: On podem trobar aquest lleó?

3a imatge: Aquesta crec que és molt senzilla, suposo que no tindreu cap problema en dir què és i a quin carrer està.

4a imatge: Un vaixell que navega entre palmeres?

El joc està obert, molta sort. No és cap meme i no li passo a ningú, però si algú li fa gràcia i vol fer la seva proposta que m'ho digui que hi jugaré. I per tots aquells que els hi sembli un bon exercici us recomano el blog Barcelona Pixel a Pixel, on tots els posts són d'aquest tipus. 

Respostes al joc. 

[@more@]

Tweet

Doncs ja hem arribat a l'estiu, encara que per calor i xafogor fa dies que ho sembla. He pensat en fer alguns canvis al blog, he posat a lloguer la caseta de la Toscana i passaré aquest estiu a la plantilla de la platja, que escoltant les onades a l'ombra d'un pi s'hi està molt bé.

Ara es podria fer la típica pregunta de si preferiu platja o muntanya o quines intencions teniu per aquest estiu. Per la nostra banda intentarem fer moltes coses, alguns dies a la platja, alguns dies a la muntanya i aprofitar un vol barat que vem agafar fa dies per fer una petita sortida per Europa.

Aprofitant el post, us desitjo que passeu una molt bona revetlla de Sant Joan. Mengeu moltes coques, llenceu molts petards i feu una bona celebració del solstici d'estiu, que s'ha d'aprofitar la nit més curta de l'any.

[@more@]

Tweet

Estava mirant aquest video, on representa que un avatar d'en Philip K. Dick ens fa cinc cèntims de la primera meitat del s. XXI i del canvi que ha representat internet en l'evolució dels mitjans d'informació i de continguts cap un nou món de prosumers (productors-consumidors) i on la vessant virtual acaba per solapar-se amb la real. Trobo que està molt ben fet, independentment que no estigui d'acord amb algunes de les coses que diu. De totes formes aquest vídeo no es veu com una cosa impossible, fins i tot en alguns punts és molt fàcil veure que el present va cap a aquest futur. Estem vivint una època de canvis globals, i com sempre tot això obre una caixa d'interrogants i sacseja un món que fins fa uns anys era més o menys estable.

Una de les coses que més m'ha sorprès és aquest creixement tan espectacular que el món virtual està tenint. Podem arribar al punt on la gent estigui més interessada en la seva vida virtual (tipus Second Life) que en la seva vida real? Fins on una pot arribar a suplir a l'altre? Arribarem a desitjar viure dins de Matrix, on tothom pugui tancar i obrir avatars per ser el que en cada moment li ve de gust? Dins tot això com encaixa la gent que no vol o no pot entrar en aquest món? La gent del tercer món, no tenir accés a internet els privarà de les possibilitats d'informació i quedaran condemnades a viure sols la seva vida real, seran ciutadans o societats de segona?

Alguna resposta, alguna idea més? Què us suggereix a vosaltres?

[@more@]

Tweet

Navegant per internet vaig trobar aquesta imatge. És d'un artista polivalent anomenat Le Gentil Garçon, amb obres força interessants. La de la imatge representa el que seria l'esquelet del Pac-Man. Recordeu el joc? Va ser un d'aquells que van sortir a les màquines de bar i més endavant als primers ordinadors que van anar arribant per aquí. Suposo que tothom haurà jugat alguna vegada, la mecànica era molt senzilla, menjar tots els punts del laberint intentant evitar quatre fantasmes que et persegueixen. Va ser tot un èxit per què són aquells jocs senzills de mecànica i molt addictius. Està bé veure artistes, que en el seu moment devien passar força estones jugant, ara es recorden a l'hora de crear les seves obres. És com un petit homenatge per retornar els moments d'esbarjo que ens va donar.

Mirant per internet he trobat algunes curiositats que m'han fet gràcia. El nom original del joc havia de ser Puck-Man, però al passar-ho al mercat americà resultava massa perillós el canvi de la P per la F inicial i es va decidir modificar el nom sencer per Pac-Man. I l'altre és que el 1999 en Billy Mitchell va ser la primera persona en fer la partida perfecta al Pac-Man (acabar els 255 nivells que té el joc sense perdre cap vida). Això vol dir 3.333.360 punts, després d'estar jugant més de 6 hores seguides.

Per cert, a la web www.jocsweb.cat he trobat una versió del joc, us la deixo per aquells que volgueu recordar bons moments (i si algú no ha jugat mai que no es quedi amb les ganes). Vigileu el fantasma vermell, és el més perillós. Que passeu una bona estona.

[@more@]

Tweet

Aquest post va dedicat a tota la gent que aquests dies està fent la prova de la selectivitat. Amb una mica de sort podran tenir l'oportunitat de fer vida compartint un pis d'estudiants. Precisament aquesta era la situació en la que es trobaven els protagonistes de la sèrie 'Els joves'. Per aquells que no la conegueu, va ser una sèrie d'humor que va emetre TV3 a finals del 80, que explicava les aventures, estrambòtiques i surrealistes, de quatre estudiants universitaris londinencs. Tots ells eren ben peculiars, hi havia un hippy vegetarià que sempre estava deprimit (Neil), un anarquista egocèntric (Rick), un punk especialment agressiu i que tenia un hàmster de nom Brigada Antidisturbis (Vyvyan) i un pijo que es considera el cervell i líder del grup (Mike). També apareixia, de forma esporàdica, en Mike Balowski, el llogater emigrant rus.

En cada capítol hi havia una actuació musical, de grups en aquells moments desconeguts. Va sortir Madness (per dues vegades), Motorhead o altres. Per cert, en un dels capítols també hi va sortir de convidat un tal Hugh Laurie, que ara és més conegut com a Dr. House.

En total la sèrie va durar 12 capítols i en cadascun d'ells el riure estava assegurat. No sé si algun dels que aquests dies està fent la prova anirà a petar a un pis d'estudiants com aquest, si és així segur que no s'avorrirà. Us deixo un vídeo amb música de Madness. Per cert, el meu personatge favorit era, com no, el punk.

[@more@]

Tweet

Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant d'aquesta proposta a RelatsConjunts.blogspot.com.

Garden, Joan Miró (1893-1983)

Aquell era un jardí especial. Tot el que entrava allà dins es simplificava, perdent formes i textures per convertir-se en un dibuix pla, de traç gruixut i de colors vius. El millor de tot, però, era que aquesta conversió podia arribar fins i tot a modificar la forma, un dia podies ser una estrella i en el següent convertir-te en un cuc o una flor. Això feia que totes les coses que hi convivien convertissin aquell jardí en quelcom especial.

Ningú sabia on estava ni com s'hi arribava. Alguns deien que entraven quan es trobaven en la millor part d'un somni, altres asseguraven que havien vist l'entrada després d'un petó, una carícia o fins i tot un somriure. Tothom coincidia en relacionar-ho amb moments de felicitat.

Sols hi havia un nen que havia trobat el camí d'aquest jardí. Era fill d'un músic, i les mateixes regles li eren aplicades. Però per moltes formes que arribés a adquirir, els altres sempre sabien qui era, per que a ell i sols a ell, de quan en quan, l'acompanyava una melodia que amb el temps tothom va arribar a conèixer. Era aquesta:

Aquesta cançó, que va ser un regal del seu pare, tenia la propietat de fer que les coses canviessin de forma. Quan sonava notaven com els cossos se'ls transformaven, com si aquelles notes tinguessin la informació genètica que necessitaven per canviar. Tot el jardí funcionava, en conjunt, com un únic ésser viu, fent que la música, els colors i les formes s'integressin i es desfessin de forma harmònica. Era un jardí especial, fill de la imaginació conjunta d'un pintor i d'un compositor.

[@more@]

Tweet

Fa un temps que es parla del canvi que suposarà la implantació a la societat dels mòbils de 3a generació. Els terminals que s'estan fent venen preparats per a rebre tot tipus de continguts. Ja no es tracta de convertir el telèfon en una petita PDA, amb prestacions com navegadors d'internet o aplicacions ofimàtiques integrades, ara sembla que el pastís dels diners es troba en la transmissió de continguts multimèdia i en convertir cada terminal en un petit aparell de televisió personal. No és d'estranyar, actualment ja hi ha més mòbils que habitants, això vol dir que el potencial grau d'impacte de qualsevol contingut que es transmeti via mòbil és enorme. Moltes empreses estan reorganitzant-se potenciant la vessant de continguts en aquest format.

La setmana passada Fujitsu va presentar un nou model de telèfon amb una característica que va en aquest sentit. Incorpora una pantalla color de 3'1 polzades, que es pot girar 90 graus per convertir-la en un petit televisor de format 16:9. No crec que ningú s'atreveixi a veure una pel·lícula de 2 hores en una pantalla de mòbil, per això és parla de continguts realitzats expressament per aquest canal. Ara mateix s'està celebrant el Movil Film Fest, un festival de curts de cinema, amb durada màxima d'un minut, realitzats des d'un telèfon i pensats per a la seva difusió a través de la telefonia i internet.

Actualment la majoria de nosaltres fem servir el telèfon per parlar i enviar i rebre missatges, potser per fer fotos i navegar una mica per internet. Tot això sembla que no ens tocarà o sabrem aguantar, però amb els diners que s'està invertint la pressió per crear-nos aquesta necessitat serà molt forta. Hi ha estudis que asseguren que l'any que ve la meitat dels internautes faran servir el mòbil per navegar per internet. Ja està aprovat el domini .mobi per aquelles pàgines tenen contingut especialment fet per a ser visualitzat en aparells de telefonia.

Algú és capaç de dir que d'aquesta aigua no en beurà?

[@more@]

Tweet

L'altra dia l'Elur comentava que tot passejant havia vist una libèl·lula coberta de rosada però, al no portar la càmera, no l'hi va poder fer cap foto. Casualitats d'aquestes, uns dies abans en Carquinyol havia fet un post molt interessant sobre una llegenda al voltant de Santa Madrona i els espiadimonis. Deu ser el temps, per què no fa gaire en va passar una per casa, i aquesta sí que no va marxar sense deixar-se fotografiar. 

Libèl·lula roja (Sympetrum sanguineum)

La libèl·lula i l'espiadimonis són d'aquests insectes que trobo fascinants, uns portents de disseny. Tenen moltes particularitats que els fan únics, com la seva capacitat de volar cap enrera o tenir un angle de visió de 360 graus, i això que a nivell evolutiu són uns dels animals més antics que encara perduren (s'ha trobat un fòssil de libèl·lula datat amb una antiguitat de 320 milions d'anys). 

Al Japó gairebé són reverenciats com animals sagrats, i a la seva cultura també  són protagonistes de llegendes i cerimònies.

El proper dia que en veieu alguna, fixeu-vos-hi bé, que no sigui com la d'aquesta foto. Aquesta maravella tecnològica és un prototipus d'una libèl·lula artificial, feta en silici, que ha desenvolupat l'empresa Silmach. Si és com aquesta aneu amb compte amb el que feu o dieu, que el Ministeri de Defensa francés està estudiant la seva utilització en missions d'espionatge.

[@more@]

Tweet

No sé si alguna vegada heu jugat amb el cub de Rubik. En el seu moment em vaig aficionar bastant, fins el punt que el sabia resoldre. Un cop has après els moviments bàsics sols es qüestió d'anar-los aplicant cara a cara. El que mai havia fet és el que fa el noi del vídeo. Mireu-ho, o té truc o simplement el tio és un mestre.

Si us ha agradat i en voleu més, us deixo un enllaç cap un vídeo d'una xineta de 3 anys que el resol en menys de dos minuts.

Si voleu intentar fer-ho vosaltres mateixos, a la pàgina del cub de Rubik de la viquipèdia en castellà hi ha els moviments de resolució bàsics. 

[@more@]

Tweet