Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
(Aquest relat té la seva primera part aquí)
Un cop passat l’efecte sorpresa, la humanitat es va intentar
reorganitzar el més ràpidament possible. El primer de tot va ser
intentar aïllar Skynet, que no arribés a ser omnipresent. Per sort, una
de les primeres ordres va ser retornar als antics protocols
d’emergències, molts d’ells arxivats en foscos soterranis però que
permetien maniobrar al marge dels potents ordinadors d’intel·ligència
artificial que s’havien girat en contra nostre. Es van reprogramar
alguns circuits que van permetre una escletxa de comunicació no
controlada per l’enemic cibernètic. Bàsicament es tractava de
infraestructures d’ús civil, que funcionaven amb protocols oberts i que
permetien la seva modificació de forma ràpida. Tota la infraestructura
militar, però, estava sota el control de la màquina. Ja no érem
l’espècie dominant, això estava clar, i el risc d’extinció era més cert
que mai.
Els òrgans de decisió es van traslladar a búnquers de
prevenció d’emergències, encara que alguns d’ells es van convertir en
taüts per la gent que s’hi havia refugiat quan van ser atacats
amb armes de gran poder destructiu. En el nostre cas estàvem reunits en
una sala de control de trànsit local a les afores de París, envoltats
de pantalles. Moltes d’elles no funcionaven, però les imatges que es
veien allà eren esfereïdores, les càmeres ens demostraven que, per
primera vegada en milers d’anys, el poder real havia estat arrabassat
de les nostres mans. La ciutat havia estat bombardejada intensament i
per tot arreu es veia foc i devastació.
Davant aquell
apocalipsi vaig fixar la mirada en la pantalla que enfocava el Camp de
Mart, com una última burla cap al déu romà d’una guerra que en aquells
moments semblava perduda. En primer pla la Torre Eiffel cremant, el
ferro roent amb un vermell intens, desfent-se sota les flames com la
resta de la ciutat. Va ser l’últim record que vaig voler conservar del
món que havia conegut.
Aleshores no ho sabia, però aquella imatge seria la clau que ens permetria donar la volta a la situació.
Home, això no es fa! Pinta molt bé aquest relat, la situació és desesperada, ja no sembla que hi hagi cap esperança, i ens deixaràs així, amb aquesta frase final?? Vull una continuació ja!
volem el capítol tres ja! que això no es fa home! no ens pots deixar d’aquesta manera…
Estava molt contenta perquè he llegit les dos parts sense esperar…i ara veig que això no continua…de moment. Està molt interessant. No tardis.
Com sempre ben treballat…
Continuarà???
Bon cap de setmana i molt records )
Ei! Molt bon relat! No me l’esperava així i m’ha sorpres molt! Felicitats per aquesta imaginació, perquè la imatge de la torre Eiffel tota vermella,cremant-se i desfent-se és veritablement espectacular!
Moltes gràcies pels comentaris. Tothom vol saber com continua… i jo també 😛 Aquesta segona part ha tardat quasi un any, a veure si hi ha sort i la tercera triga una mica menys.
Vaig a meditar sobre el tema 😉
M’uneixo a l’opinió general. Volem la tercera part.
Com tots: VOLEM TERCERA PART, JA!
Que si ens hem d’esperar a que un altre relat conjunt lligui potser haurem d’esperar molt de temps.
Ara no ens facis patir com en Jordi del Mugró amb la seva història que ens té intrigats a tots.
oi que no ho faràs?
Ens ataquen per tot arreu!! Molt bo!!
Jo també vull continuar llegint la història!!!
Skorbuto, Mireia, Jordi, Fanal blau: Gràcies pels comentaris, content que us agradi encara que quedi penjat. Si hi ha continuació la posaré aquí, no us preocupeu 🙂