El mes de novembre vaig fer un post on, entre altres coses, comentava que volia fer canvis al blog i us demanava el vostre parer. Us agraeixo, com sempre, els comentaris que veu fer en el seu moment. I sobre tot agraeixo el post que va fer l'Onix, on deia que aquest blog li recordava una villa a la Toscana. L'enllaç us porta a La Cambra Fosca que tenia a blocat i que va tancar per passar-se a blogger (sí, tothom té un passat).
La idea em va semblar fenomenal. Li vaig comentar en el seu moment, a Itàlia he tingut la sort d'anar-hi algunes vegades, fins i tot vaig passar uns dies d'estiu en una casa rural de la Toscana. A més, no cal que us esmenti la relació que tinc amb ella, des que vaig descobrir el seu blog que em té el cor robat pels posts que fa i les imatges amb els que els acompanya.
Aquestes festes he pogut dedicar una mica de temps per portar a terme la idea i aquí hi ha la primera tongada de canvis. He modificat el full d'estils per a fer un rentat de cara al blog. Com veieu, m'agrada els dissenys senzills, que no estiguin massa carregats i amb un nivell d'usabilitat acceptable.
Com sempre passa, aquests canvis no són definitius, segurament aniré fent petites adaptacions, sobre tot al panell dret, on intentaré afegir algunes coses que he vist a altres blogs que m'han agradat. Però mica en mica, ja sap l'Onix que no vull convertir el blog en un basar xino.
El millor de tot és que aquesta història m'ha servit per revisar l'estructura del blog, així que les properes modificacions em seran més senzilles.
Sabent que és molt millorable, espero que us agradi també a vosaltres.
[@more@]
La meva idea era fer una petita història on sortissin els dos antònims triats, i vaig intentar trobar inspiració en els dos relats que havia fet a partir de les propostes de quadres de l'Onix. I tornant a llegir el relat que vaig fer per Nighthawks, el quadre d'en Hopper, em vaig adonar que ja el tenia fet.
Els qui coneixíeu el bloc ja sabeu de què anava, i els que no doncs tampoc ara faré un resum. Potser el dia 22 en podrem trobar algun, ja veurem. Però hi havia un post que m'agradava força i que de tant en tant tornava a rellegir. Explicava una història de quan ella era petita i jugava amb un amic a veure qui aguantava més sense riure. Un cop semblava que estava a punt de guanyar fins que el seu amic li va ensenyar un dit amb un somriure dibuixat, com el de la imatge. Potser era un precursor dels actuals smileys, ves per on. Sigui com sigui, aquell ditet li va fer riure, i explicava que des d'aleshores quan tenia un mal moment recordava l'anècdota i aquella imatge del dit seguia conservant la propietat miraculosa de provocar un somriure. Bé, el seu text era molt millor que el meu, us faria un enllaç però no puc. De fet, si pogués aquest post no existiria. Doncs resulta que aquest efecte també el tenia sobre mi, i més d'una vegada que he estat una mica amoïnat recordava el post, anava a mirar el dit i em provocava un somriure.
Popularment la frase s'atribueix a en Newton, però està documentada al 1159 escrita pel teòleg i filòsof John de Salisbury. A mi em va arribar pel llibre de l'Stephen Hawking, però he vist a internet que ha estat utilitzada en molts llibres, cançons i fins i tot en monedes (mireu la foto). He enllaçat la frase a la wikipedia, on hi ha una explicació més acurada. Cliqueu per saber-ne més, és interessant.