Pd40

Divendres es va fer el sorteig del blocaire invisible i ja m'han enviat un correu amb el nom del bloc a qui li he de preparar un regalet. Intentaré repassar els posts que ha anat fent, per fer-me millor una idea del que li pot agradar i del que no i intentar afinar el regalet.

Aquest joc ha començat d'una forma ben engrescadora, he rigut molt amb els comentaris de l'onix's friend, que ha anat resseguint tots els enllaços que té ella al seu bloc per anar deixant missatges. Clar que el pobre no devia comptar amb la capacitat infinita que té l'Onix de sorprendre'ns i que aquest cop s'ha superat treient de la màniga un post màgic doble amb repetició de comentaris que supera el salt mortal cap enrera amb tirabuixó dels millors gimnastes olímpics. Si algú vol fer un estudi del límit de l'elasticitat d'un bloc que vagi a La Cambra Fosca, que tindrà material per fer més d'un llibre.

Per la meva part, intentaré anar deixant algunes pistes, no sé si als posts que vagi fent o fins i tot en altres blocs, per tal que el/la blocaire que sigui afortunat/ada pugui anar llegint. Així, si tot va bé, el mateix dia 22 ja podrà venir directament a recollir el regalet que li hauré preparat (a no ser que l'Alepsi organitzi un lloc d'entrega neutral). Però em sembla bé que aprofitant el joc la gent ens dediquem a llegir blocs nous, encara que sigui buscant pistes.

Doncs, la primera pista que dóno és….

El/La blocaire en qüestió va fer, en el seu moment, el famós meme musical. No sabeu quin meme és? Us poso l'enllaç al que vaig fer jo, clar… Ja sé que el va fer molta gent, però tampoc voldreu que dóni pistes massa clares, si això tot just comença!

Aquells que no l'hagin fet ja saben que no sóc el seu blocaire invisible. Al proper post una nova pista!!

[@more@]

Tweet

L'altra dia vem quedar amb uns amics que també tenen criatures. Se'm va fer curiós veure que quan parlaven amb els seus pares els hi deien pare i mare. Nosaltres fem servir el papa i mama, des de sempre.

No sé si aquesta peculiaritat és per algun motiu cultural o una costum familiar, però en certa forma se'm va fer estrany. Em recorda una mica les coses que m'explica el meu pare, que em diu que al seu progenitor li va parlar de vostè tota la vida. Jo no acabo de veure això que parlar de tu o de vostè impliqui més o menys respecte. A mi em sembla que el respecte es demostra per altres coses, no per si tuteges o no a l'altre interlocutor. Per cert, ara que ho he vist me n'adono que quan ho escric sempre poso pare, mai papa.

Què feu servir vosaltres, pare/mare, papa/mama o papà/mamà (també en conec que fan servir aquesta última variant)? I d'això de tutejar a la gent, penseu que és una falta de respecte?

Ahir l'Alepsi va fer el sorteig del blocaire invisible. A partir de demà aniré deixant pistes per al meu, a veure si es reconeix abans del 22.

[@more@]

Tweet

Ja es comencen a veure els guarniments de Nadal. Ja s'encenen les llums del carrer i a tot arreu hi ha publicitat que, de forma desinteressada, ens ho recorda. Avui, a més, comença a fer una mica de fred. Potser sí que s'apropa el Nadal. Fins i tot alguns veins de l'escala han posat alguna coseta penjada de la porta. Nosaltres encara no hem fet res, igual aquest cap de setmana busquem les coses i comencem a guarnir el pis.

Ahir la meva filla va estar fent un dibuix. Quan el va acabar ens el va ensenyar i ens va dir que també el volia penjar a la porta de l'escala, igual que els altres veins. Com que m'agrada molt, i també us tinc per veins, us el penjo al bloc per desitjar-vos que tingueu unes molt bones festes. L'any nou ja el felicitaré quan toqui.

El dibuix és dels treis reis, amb un porquet (¿?) i dues nenes. Adalt hi ha un parell d'angelets.

Espero que també us agradi. 

[@more@]

Tweet

Experiència col·lectiva iniciada per l'Onix a la seva cambra fosca. Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al bloc RelatsConjunts.blogspot.com

INTERIOR A L'AIRE LLIURE 1892 Ramon Casas

[@more@]

Tweet

Avui volia fer un post una mica especial, aprofitant que és el número 40 i pel nom del bloc. Però clar, sols falta que vulguis fer una cosa per què no et vingui la inspiració. Porto un parell de dies donant voltes i no he trobat res que em fes el pes, així que he pensat en explicar com va anar això d'obrir un bloc.

Els blocs ja els coneixia de fa temps, internet és una eina que utilitzo sovint a la feina. Però era això, part de la feina, a casa tinc poc temps i quan navegava era pel correu, llegir les notícies o per buscar alguna cosa concreta. Aquest estiu ens vem quedar per casa i veig tenir temps per fer navegació de plaer. Ara mateix no recordo com vaig arribar, però vaig començar a llegir blocs de gent que explicava coses, les seves coses. Algunes eren agradables i divertides, altres una mica més tristes, però totes eren interessants. La sensació era com estar escoltant (llegint) a altre gent que et volia explicar les seves coses sense demanar res a canvi, sense interessos ocults.

Una cosa que em sorprenia, a més, era que la gent comentava els articles dels altres. Al començament no ho entenia. Clar, el concepte de bitàcola personal no implica la lectura i comentari dels altres. Però després li vaig anar trobant la gràcia. Veia que la gent que comentava normalment tenia blocs, d'anònims n'hi havia molt pocs. La sensació era com si fos un grup de gent amb aficions semblants.

I aleshores em vaig plantejar fer el bloc, com si fos una afició més. Sense cap més pretensió que la d'explicar les coses que em poden venir al cap en un moment donat. Em vaig quedar de pedra quan vaig publicar el primer article i vaig tenir un comentari. Va ser de l'Alepsi. Queda lleig dir-ho, però el seu bloc era un dels que havia llegit de forma anònima, així que va resultar una sorpresa moooolt agradable. Poc després van aparèixer l'Onix, Fidelalautopia, la Ral, l'Adagio i la Mery Cherry (qui per cert, en va avisar que això creava vici. Quanta raó que tens!!). Sembla que faci molt temps d'això, però tot just fa tres mesos. A partir d'aquest primer post els altres, i la resta de la història ja la sabeu. Hi ha hagut moments millors i altres no tant bons, on fins i tot he arribat a fer el post de tancament.

Ja he dit també altres vegades que penso que el valor més gran del meu bloc són els vostres comentaris, aprofito un cop més per donar les gràcies a la gent que els deixa. Sempre intento fer-ne un de resposta, ja que feu l'esforç és la forma que he trobat per dir-vos que me'ls llegeixo tots. I també agraeixo, encara que no us sé posar noms, la gent que em llegeix i no deixa rastre.

Acabo aquest post amb un clip, aquest sí que era el previst. Com no podia ser d'altre forma, al post 40 del PropDe40 he convidat als UB40, que ens toqui una cançoneta que m'agrada i que el títol em sembla escaient, perquè estic content d'estar per aquí com estaria un ratolí en una cuina.

UB40 – Rat in my kitchen

[@more@]

Tweet

He llegit al diari una notícia que m'ha semblat força interessant. Parlava que la companyia East Japan Railway Company (JR-East) ha implantat a una estació de metro de Tokio un sistema de generació elèctric que és capaç  d'aprofitar l'energia que generem al caminar.

El sistema està instal·lat al terra de l'entrada, en unes plataformes que aprofiten la pressió i el moviment que fem les persones al caminar per generar electricitat. De moment es tracta d'un experiment i la quantitat d'energia que es genera és molt petita. Però el volum de persones que hi passen per aquella estació és molt elevat, així que la suma pot arribar a ser significativa. Un sistema similar està en un projecte de discoteca sostenible de Rotterdam. El Sustainable Dance Club té un terra que aprofita el moviment de la gent que està ballant per transformar-ho en electricitat.

Mirant per internet també he trobat un altre projecte, anomenat "Pedal elèctric egipci", que per un sistema similar aprofitaria el trànsit dels carrers o carreteres per generar electricitat. En aquest cas, el càlcul que fa és que per un volum diari d'entre 5000 a 7000 vehicles es podria generar electricitat per alimentar 5000 llars.

Però més que el volum generat, m'ha cridat l'atenció la tecnologia, que siguem capaços d'aprofitar una cosa tan habitual com és el caminar de les persones o el trànsit dels cotxes per fer energia. Aquestes propostes em fan reflexionar sobre la necessitat, cada cop més gran, d'electricitat. Però aleshores se'm planteja una pregunta, és tant important ser capaços de generar-ne de nova o s'hauria d'intentar ser més eficients? No fa gaire sortia als mitjans de comunicació que si en lloc de tenir els aparells domèstics en espera estiguessin apagats la disminució de consum seria significativa. Tothom està d'acord en que cada cop hi ha més demanda energètica, però això no hauria de tenir com a contrapartida un major aprofitament de la ja existent i un ús racional de la mateixa?

[@more@]

Tweet

L'altre dia anava pel carrer i vaig veure a una parada d'autobús un anunci que em va cridar l'atenció. N'hi ha més d'un, són aquests:

Dos dies més tard vaig  llegir al bloc d'en Chamb un article on hi feia referència. Recollia un escrit d'una amiga seva que es queixava de la utilització de les dones a la publicitat. En aquest cas, el que volia era que per anunciar calçotets es fessin servir homes de bon veure, donat que l'article estava destinat al públic masculí.

Mirant els anuncis, veig que el text és, amb ironia, bastant favorable a les dones. Deixa a entendre que les models prefereixen renunciar a aspectes positius de la naturalesa femenina per tal de poder lluir aquests calçotets. A més del que em pugui semblar el missatge, personalment divertit i afortunat, i tenint en compte que l'objectiu de la publicitat és arribar al públic per intentar vendre més, em pregunto:

Creieu, com diuen alguns dels comentaris del post del Chamb, que posant dones maques els homes ens hi fixem més? Amb això esperen aconseguir més vendes? No deixa bastant malament als homes aquest tipus de publicitat?

En el meu cas crec que el que em va cridar més l'atenció va ser el text. D'anuncis amb noies espectaculars n'està ple, i ara mateix no seria capaç de recordar-ne cap altre de concret.

[@more@]

Tweet

 Bon dia a tothom!! M'apunto a la proposta de celebrar el post 200 del bloc Bon dia.  

[@more@]

Tweet

Aquests dies estic embolicat amb coses de feina i de casa. Hi ha moments que sembla que tot es posi d'acord per venir de cop. Repassant el bloc he vist que això de fer entrades una mica per encàrrec m'ha anat bé per no haver de pensar gaire. El relat del quadre proposat per l'Onix, la idea del blocaire invisible de l'Alepsi, fins i tot la propera celebració del post 200 del bloc Bondia m'està servint de motiu per mantenir aquest bloc viu.

També és veritat que aquesta setmana estic una mica més fluix de forma del que és habitual, i això m'ha portat a llegir els blocs dels altres més que dedicar temps al meu. La prova més clara és aquest post, que m'he obligat a fer per no baixar massa el ritme de publicacions. Però crec que aquest atabalament serà una petita inflexió, puntual, i que la tornada al ritme habitual serà cosa de temps més o menys curt.

El que sí que tinc cada cop més clar és que vull canviar la imatge del bloc. Aquesta barreja de colors freds (blau cel i gris) ja no m'agrada. Però no vull canviar per canviar, miraré de buscar algun disseny que em faci sentir còmode, sense arribar a la sofisticació de les propostes del web CssZenGarden. Si algú té cap idea, o referència de disseny d'algun bloc que cregui que em pot agradar, serà ben rebuda. No tinc ni idea de quan ho podré fer, però és un tema que no vull deixar per massa endavant.

I per acabar una mica de música, aquesta cançó l'estava escoltant aquest matí quan he rebut una bona notícia. Poso el clip per recordar el moment, que les coses bones són les que s'han de recordar.

 Seal – Crazy

[@more@]

Tweet

Avui us voldria parlar d'un parell de pel·lícules que em porten bons records. Les dues són dels mateixos autors, un equip d'humoristes anglesos anomenats Monty Python.

La primera és "La vida de Brian". La pel·lícula segueix en Brian, un jueu coetani de Jesucrist, la qual cosa provoca un munt de situacions molt divertides. Arriba a ser confós amb ell i és perseguit per una legió de seguidors. Com no podia ser d'altra manera, també acaba crucificat. Us poso un tros, potser dels més coneguts. Vigileu, que la cançoneta és molt enganxosa.

L'altra a la que volia fer referència és "Els cavallers de la taula quadrada". També és un pel·lícula d'humor, aquesta situada a l'edat mitjana. Relata la cerca del sant grial per part del rei Artur. Hi ha un munt de situacions molt bones, si l'heu vista coincidireu amb mi que el riure és assegurat. També he trobat un clip al youtube, és l'escena de la lluita amb el cavaller negre, personatge molt sofert.

Totes dues són molt recomanables per veure.

[@more@]

Tweet