Desembarcament de Normandia

 

Desembarcament de Normandia

 DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA, 6 de juny de 1944

 

S’havien
preparat per aquell moment. Quan estaven junts s’animaven, amb
l’alegria del jovent que se sent immortal, expressant l’ànsia per conquerir
el vell continent, de guanyar una guerra que era més cruenta del que
molts mai van arribar ni a sospitar. Els comandaments intentaven no
barrejar aquests contingents de soldats nous amb les companyies que
havien retornat del front de batalla, els ànims dels quals eren
diametralment oposats.

Per
sort o per desgràcia el meu paper era un xic diferent, convivia amb
ells com a reporter d’un gran diari de tirada nacional. Era una feina
diferent, incrustat en el batalló les 24 hores per explicar als lectors
la guerra vista pels qui la combatien. L’encàrrec, però, tenia un límit.
De cap manera els podia acompanyar a primera línia, el director del
diari havia rebut pressions de l’exèrcit i no es podia explicar aquesta
part. Fos com fos, les entrevistes, la possibilitat de fer fotografies,
la meva connexió privilegiada amb el món exterior, em va fer molt
popular entre aquells homes. Més d’una vegada havia utilitzat els canals
professionals per transmetre informació entre soldats i familiars, o els entregava fotos que sabia que no tenien valor
periodístic però si personal. Tot això em va obrir les portes de les
seves ànimes, els escoltava tant en els moments d’eufòria com quan
expressaven els seus temors. Sabien que la guerra l’havien de guanyar
ells, el temps de diàleg havia passat i ara era el moment dels soldats.
No obstant, eren conscients que molts no tornarien i això els feia viure
en una bogeria d’alts i baixos.

Quan
va arribar el dia D no em vaig estar d’incomplir les ordres i vaig
decidir embarcar amb ells, m’havia fet un més dins el grup. Aquella nit va ser la més
llarga de la meva vida. El silenci sepulcral, les mirades furtives, les
suors, les oracions, allò anava de debò. Un cop instal·lats en la
llanxa de desembarcament ens vam adonar de l’horror de la guerra, el
trajecte fins la platja ens va dur a una realitat per la qual ningú està
preparat. Ensordits pel motor, les explosions, les ametralladores, els
avions, … tots vàrem ser conscients que entràvem en la nostra
apocalipsi.

No
vaig poder baixar de la llanxa. Em vaig identificar al mariner que la
conduïa, li vaig implorar que em retornés al vaixell. Abans no tanqués
la comporta i fés mitja volta vaig disparar una última foto. La meva i
la de tots els altres, ningú va sobreviure a aquell dia, ells van morir a
la platja Omaha i jo mai més vaig tornar a ser el mateix. Milers de
somnis trencats per a fer possible el futur d’altres.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Desembarcament de Normandia

  1. Laia diu:

    Ufff!! Ostres, que ben redactat! Es posa la pell de gallina, sembla que sigui jo mateixa, el periodista. És molt dur també immortalitzar moments com aquests, sabent que allò acabarà com un bany de sang.

    M’ha agradat molt això de que “tothom va morir”… Encara que no hi perdis la vida, una part de tu marxa amb ells i, després del que veus, no pots tornar a ser el mateix.

    Felicitats!

  2. XeXu diu:

    Un testimoni de primera mà, esfereïdor. L’has recreat tan bé que podria ser perfectament real. La crueltat d’aquell dia no es pot entendre ni amb fotografies, ni amb recreacions ni amb res. Per entendre-ho s’havia de viure-ho. El problema és que pocs van sobreviure per explicar-ho.

    Molt bon relat, tot i que et deixa un mal gust de boca…

  3. McAbeu diu:

    Ell va poder evitar entrar en batalla, però la guerra el va atrapar igualment.
    Molt ben escrit!

  4. Carme diu:

    genial Pd40! El punt de vista del que va fer la foto. M’ha agradat molt!

  5. Pd40 diu:

    Gràcies pels cometnaris. Estic segur que una cosa d’aquestes t’ha de marcar per sempre, no m’agradaria passar per aquesta experiència.

Els comentaris estan tancats.