La cara de Barcelona

 

La cara de Barcelona, a Relats Conjunts

 LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

 
Peisinoe
era una sirena que vivia a les fondàries de l’oceà. Mai havia sortit
d’aquells llocs tan foscos, on la llum del sol no penetrava en cap
moment. Sempre havia tingut curiositat per saber què hi havia més enllà,
però les advertències de les seves congèneres la tenien retinguda. "El
teu regne és el mar," li recordaven, "però has de saber que més enllà viu una
espècie amb la qual no has de tenir cap contacte". Aquest temor era
suficient per no allunyar-se del lloc on vivia. Alguna vegada havia vist
la silueta de vaixells navegant per sobre seu, però mai havia tingut
temptacions de treure el cap per esbrinar com eren els tripulants.

Una
de les seves distraccions era veure els canvis que provocaven les
tempestes en el mar, els moviments de les onades i el reflex dels llamps
a la superfície, sobre tot si succeïa de nit. En una d’aquestes
situacions, en una nit fosca on una tempesta feia tremolar cel i aigua,
va succeïr que un petit vaixell va ser engolit per una gran onada.
Peisinoe estava allà sota i va poder veure com el vaixell queia, davant
seu, cap al fons, directe a la seva perdició. Es va atansar, encuriosida,
esquivant aparells de pesca, cordes i caixes, i va veure, a l’altra
banda d’una de les finestres, la cara de terror d’una persona que es
veia enfrontada a una mort segura. En aquells moments no va pensar en
res més que salvar-lo. Ràpidament el va treure del vaixell i el portà
fins a la superfície. Va estar amb ell durant el temps que va durar la
tempesta, i es va adonar del semblant i alhora diferents que eren els
humans. Li va sobtar el tacte suau de la seva pell, tan diferent a les
aspres escates dels peixos, i es va quedar colpida pel so de la seva
veu, tan diferent als sons que escoltava a l’oceà. I així va ser com es
consumar la maledicció de la seva espècie i es va enamorar d’aquell
ésser.

Un
parell de dies més tard, quan la tempesta havia passat, el mariner va ser
rescatat per un altre vaixell que havia anat a la zona. Peisinoe el va
seguir fins que va arribar a port, on s’adonà que no podia anar més
enllà. El mariner anava cada nit per trobar-se amagats de les
mirades dels altres humans. Desesperada, va demanar ajut a la seva gent
per poder estar amb ell. La solució que li van oferir, l’única
possibilitat, va ser convertir-la en onada. Ella acceptà, renunciant a
tot el que era per poder estar al seu costat.

El
mariner també va fer arribar el seu problema a un mag, que escoltà els
laments de la sirena que ressonaven al trencant. Entristit, capturà
l’onada en una forma metàl·lica, on s’hi pot endevinar la cara de la
sirena, contenta doncs per fi pot estar prop del seu estimat, i situada en un
lloc des d’on pot veure tant el mar com el món de la gent que habita
aquella ciutat.

 


Podeu trobar la relació de relats que
s’han fet al voltant de la imatge al
blog RelatsConjunts

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: La cara de Barcelona

  1. Laia diu:

    Quina mania tenen les sirenes en voler ser com nosaltres… Jo estaria molt contenta allà baix!!! Hi ha munts de dofins i en llibertat!!! 😉

    S’ha d’estimar molt, per sacrificar-ho tot així… Però en part és una sort arribar a viure aquest sentiment! És molt idíl·lic.

    Bon relat!!!!! Una abraçada!

  2. XeXu diu:

    Quina història més fantàstica, però tot i que sembla que té final feliç, a mi em sembla una mica agredolç, és un preu molt gran el que paga la sirena per poder estar prop del seu amant. Quina imaginació la teva, mira que imaginar una sirena en aquesta cosa tan lletja…

  3. Un amor de conte preciós, gràcies

  4. Pd40 diu:

    Laia: Sabia que voldries estar amb els dofins 🙂 Una abraçada!

    XeXu: No t’agrada l’estàtua? Jo no la trobo tan lletja, en viu guanya força. Mirant-la m’ha recordat una onada i la inspiració ha fet la resta.

    Sophia Blasco: Moltes gràcies, celebro que t’agradi. Benvinguda al blog!

Els comentaris estan tancats.