Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888
Era un petit local en un carreró del barri antic, sense cap rètol
lluminós i mig amagat. De dia funcionava com un bar dels de tota la
vida, servint cafès i fent menjars de cuina de mercat – plats de tota
la vida, sense complicacions i ben cuinats – i amb cap concessió al
luxe. Estava endreçat i net, això sí, però no hi havia dubte que mai
s’havia
portat a terme cap renovació que no fos estrictament imprescindible.
Alguns dels comensals més antics reconeixien que algunes de les cadires
les havien vist sempre allà. La majoria dels cambrers eren dels de tota
la vida, d’aquells que la primera vegada que entraves al local quasi et
podien endevinar què demanaries i dels que, si eres una persona de
costums, el tercer dia ja no et calia demanar res. El millor de tot
era, però, que no baixava la persiana, estava obert tant de dia com de
nit.
Aquest
costum d’allargar horaris, que tenien abans moltes botigues del barri,
es va anar perdent amb el temps, i ara sols quedava aquest cafè, que no només la mantenia sinó que la va estirar fins a les vint-i-quatre
hores del dia. Era el que el convertia en un lloc singular, com si el
temps es detingués en aquell petit Shangri-La del barri antic. A partir
de certes hores es convertia en un lloc de recollida d’alguns dels
personatges més curiosos de la nit. Aquell local era capaç d’atraure
gent ben diversa, que no buscava ni demanava raons, no importava si era
gent modesta que no tenia lloc millor on passar les nits com alguns
benestants que anaven a fer una última copa. I entre tots ells sempre
hi apareixia ella, que venia a partir de quarts de quatre.
Era una dona de mitjana edat, amb una bellesa enterbolida per una evident
falta de coqueteria. Si volés podria fer tornar boig a qualsevol home
que es proposés. Quant arribava s’asseia en un dels racons més
ombrívols, que el cambrer ja procurava que estigués disponible, i s’hi
passava unes quantes hores bevent, asseguda amb la mirada perduda.
Alguna vegada s’hi havia acostat un passavolant nocturn intentant
establir conversa, però havia de desistir fart de ser ignorat. A
l’inici de l’alba pagava les seves consumicions i marxava, fins la nit
següent. Tenia una història trista, com moltes altres persones, però
s’havia tancat en el seu món interior, intentant oblidar sense voler
veure que queia en un pou cada cop més profund. En la seva ofuscació no
s’adonava que estava deixant escapar totes les oportunitats que li
donava la vida, com si l’autodestrucció fos la solució. Havia decidit
que no volia viure a la llum dels altres, per això descansava de dia i
sortia quan es feia fosc. Passejava una estona per la ciutat fins que,
cansada de voltar, es retirava al cafè de nit a beure mentre deixava
passar el temps, nit rera nit.
Una molt bona història, com sempre. Sembla que aquest quadre ens desperta sensacions de que aquest és l’últim lloc on es pot anar, que un cop hi entres, d’alguna manera, ja no en tornes a sortir, ja sigui en sentit literal o figurat.
Trist, però m’ha agradat. Gairebé l’he vista aquesta dona, molt bon retrat!
Ostres! M’agrada…”Potser esperava l seu mariner nit rere nit i la malangia se la menjava….”
És el que té estar enamorat “d’un amor fet a trossos” 🙂
Contenta de llegir-te!
Uff.. autodestrucció…
De vegades, quan et sents sol és gairebé recomfortant, és una trista manera de pensar que domines la situació, que controles el que et passarà. Enfonsar-se a voluntat és trist i estúpid… però tot i així de vegades hi seguim caient.
Aquests tons vermellosos dónen una mena de foscor premonitòria als nostres relats ^^
m’ha agradat!!!
És una història molt trista que no dóna peu a cap esperança. Però m’ha agradat molt.
XeXu: Tens raó, acabo de fer una visita als altres relats i la majoria són tristos. Sembla que el quadre ens ha inspirat històries fosques 😛
Rita: Moltes gràcies! Sí què és trist, la dona fa pena, oi?
Joana: T’ho acabo de dir al teu relat, ben bé podria ser un relat complementari al teu. Quina coincidència més agradable 🙂
Laia: A vegades necessitem una mica de sol·litud per reordenar les idees, però arribar a aquests extrems d’autodestrucció… però així ha vingut la inspiració, què hi farem! Una abraçada!!
Kweilan: Sí, aquesta vegada crec que no hi haurà segona part (per dir-ho segur que passa, ja veuràs) 😉
El relat està molt ben escrit i potser, mira…igual aquesta dona potser faria bona parella amb l’home del meu relat…mai se sap…
Ben mirat, ara que m’he llegit el relat de la Joana potser sí que potser espera inútilment el mariner…..o aquell mariner per circumstàncies ha quedat transformat en un home anodí i sol i l’un i l’altra van al mateix cafè però fins ara no s’han trobat mai….però seria ja una altra història..un altre relat
Ostres… si que en son de sorprenents els bars i els personatges que t’hi pots trobar. Quanta gent buscant el seu petit reconet i la seva estona de solitud… algunes històries més tristes que d’altres, totes igual de sorprenents. És un molt bon relat!
Wooow! Molt bon relat! Però molt trist també, ningú no mereix estar en aquest “stand by” vital…
Realment el quadre ha de tenir quelcom especial perquè la majoria haguem acabat paralnt d’una dona amb una vida trista.
Elvira: És la gràcia dels RCs, no? Està molt bé quan veus alguns que es podrien encavalcar fàcilment. Benvinguda al blog, gràcies pel comentari!
Nymnia: Els bars sempre són font d’històries, la gent té el seu espai però a la vegada s’hi formen relacions. És normal que surtin bons relats, què la gent que hi participa té nivell 😉
Clarissa Vaughan: Sí, sí, aquest m’ha sortit trist. De fet he llegit força relats tristots, suposo que el quadre ens ha inspirat així. I tens raó, ningú mereix aquesta postura davant la vida, s’ha de gaudir!!
Skorbuto: Igual és el color, no sé dir-te, però és cert que molta gent ha fet històries fosques.
Gràcies pels comentaris! 🙂