Estic a l’ordinador. De quan en quan ho minimitzo tot i me’l quedo mirant. M’agrada tenir fons de pantalla que m’animin. Ara mateix tinc aquest. Una pista, al fons hi ha una muntanya que fumeja, algú endevina el lloc?

No sóc de canviar l’escriptori gaire sovint, però hi ha moments en que me’l miro i penso que ja el tinc molt vist, ja no em motiva. És com si s’hagués acabat el seu cicle. Aleshores busco i busco fins que trobo el que en aquell moment necessito. Sí, crec que la paraula és necessitar. Em veig molts de bonics, però no és el que estic buscant, quan el trobo m’ho diu.
Als ordinadors de la feina hi ha de tot: cada cop hi ha més gent que hi posa fotos dels nens. A vegades me’ls miro i penso: com si fos el cotxe, “papá/mamá no corras”. No patiu criatures, que treballant no s’hi maten. Alguns d’ells són dels que es passen hores i hores treballant, i gairebé no els veuen. Potser així s’alliberen algun pes.
Altres tenen fotos bastant lletges, però aquests els entenc. Tècnicament no seran gaire cosa, però al que la mira li transmet sensacions. El lloc, el moment, la companyia, un somriure, aquells ulls. Segur que també els hi parla. Escolto, intentant imaginar què li està dient. Jo també en guardo d’aquestes.
Pocs, també n’hi ha, no li donen valor i tenen el fons que surt per defecte. O bé no el saben canviar o no minimitzen mai. Ells s’ho perden.
Els vostres fons us parlen?
[@more@]