Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
Fragment de LA MADONNA SISTINA Rafael 1513-1514
Sols era qüestió de temps. Els avenços científics en el camp genètic
van permetre desxifrar la informació cromosòmica de tots els sers vius
del planeta i el pas següent era lògic. Primer va ser l’ús mèdic per
guarir malalties, més tard es va legalitzar la modificació genètica en
la medicina preventiva (per què esperar a estar malalt si es podia
evitar?). A partir d’aquí va caure la barrera psicològica i les classes
més adinerades van aprofitar l’escletxa ètica per millorar-se
genèticament, primer ells i més tard la seva descendència. Al
començament es va veure amb bon ulls, la gent més ben preparada prenia
millors decisions i tota la societat en sortia beneficiada. Va ser una
època de grans avenços científics en tots els camps. La segona onada
de millores genètiques ja es prenia amb criteris estètics, no eren
estranyes modificacions que permetien persones amb pells tatuades de
forma natural, escates o ales. A la llarga, però, es va veure que les
classes dirigents de qualsevol sector eren ocupades, sistemàticament,
per persones amb millores genètiques, que a la seva vegada prenien
mesures per perpetuar aquesta situació i incrementar el diferencial amb
els no-millorats. Això va provocar, a mig termini, un trasbals social
important, amb revoltes a bona part dels països.
La majoria es
va posicionar dins el seu grup natural, però hi va haver una minoria de
"millorats" que no van oblidar els seus orígens i van fer costat als
humans no modificats. Per a un bàndol eren traïdors, per a l’altra eren
àngels que els permetien lluitar amb igualtat de condicions. De totes
formes, després d’una guerra cruenta d’abast mundial, la victòria final
va ser pels millorats. Un cop més la selecció evolutiva havia guanyat,
l’espècie més apta va fer fora la que no ho era i es va convertir en la
dominadora del planeta.
De forma selectiva es va
criopreservar, com a magatzem genètic, aquella part de la població
no-modificada que aportava varietat cromosòmica, aniquilant la resta.
Dels millorats que els havien ajudat van ser eliminats els adults, i
els infants es van utilitzar com a carcellers, condemnats a cadena
perpètua a vigilar, sense possibilitat de veure més enllà de les poques
finestres que tenien aquelles estructures, les enormes naus de cossos
congelats. Irònicament, per a ells seguien sent els seus àngels de la
guarda.
Però no tot estava perdut, en el bàndol vencedor hi havia qui no estava
d’acord amb la solució adoptada. S’havia de traçar un pla, alguna forma
de tornar l’equilibri a la convivència.
Una història realment esgarrifosa, que em recorda vagament a la sèrie Herois. Això sí, molt ben explicada, com és habitual. És difícil no pensar en futurs així, tal com està la societat actualment, oi? Molt bon relat, i a més fa pensar.
coi que maco…això te continuació veritat?
Com ja és habitual em sorprens amb una història brillant que donaria per tant…
Sí, noi, fa venir ganes de més… donaria per una història ben llarga. Molt bé!
Xexu: A veure com anirà el futur, però no seria estrany que passés, oi?
Mon: Doncs no ho sé, però si hi ha continuació la penjaré.
Laia: Siii, jo també estic intrigat. De fet va ser un afegit d’última hora per no deixar un final molt negre.
Jordi: Moltes gràcies, content que us agradi, la inspiració va com va.
Tirai: Encara em fareu rumiar una segona part 😛 Ostres, Tirai, estic molt content de tornar-te a veure per aquí. Una abraçada!!
Carme rosanas: Moltes gràcies, és com un episodi pilot, oi? No sé si es farà la sèrie sencera 😛
cada vegada en sorprenen més els teus relats..tan diferents en els altres,m’he quedat amb ganes de llegir un poc més…esperam una continuació
no ens deixes així oi?
Bufa, que inquietant que és… jo diria que dóna de sí com per fer una novel·la o una pel·lícula. No espero que ho facis, però amb el final que hi poses la única raó que tinc per no exigir-te una continuació és que estic en contra d’exigir aquesta mena de coses. Sí que m’afegeixo al club dels qui ens agradaria que la fessis.
Uau! M’ha encantat! Realment fantàsic, felicitats pel magnífic relat… de veritat, m’he sentit com un d’aquests infants… una passada, moltes felicitats!
aviam si acabes siguent un visionari… quina por, no?
Moltes gràcies pels vostres comentaris, content que us agradi.
T’ho he dit algun altre cop… Hauries de dedicar-te a escriure. Contes, històries, fantasia…
Ja sé que vaig tard, però sé que hi ets i que treuràs el cap.
No deixo de llegir-te quan hi ha els R. C però a la nit m’oblido de tu…
Ara ja t’he posat als “actius” encara que no ho siguis ben bé del tot.
Una abraçada!
Joana: Mmm, això de què a la nit t’oblides de mi… t’ho perdono 😉
Una abraçada!!