Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
Tatuatge
No sé si coneixeu la història de Nerea, filla petita d'un déu menor de l'Olimp, la més maca de totes les filles que havia tingut. Quan es feia gran, al seu pare, que sols li quedava aquesta filla per casar, li va entrar la por de veure's vell i sol, sense ningú que cuidés d'ell. Per tal d'evitar-ho, la va convertir en un arbre del seu jardí, l'arbre més bell que hi havia en aquelles contrades, amb la idea que quan perdés la seva bellesa desfer l'encanteri i es quedés amb ell.
Nerea va demanar ajut a Escàlaf, a qui estimava. Aquest va anar a parlar a Zeus, el déu suprem. Van fer un tracte, a canvi de la seva ajuda havia d'anar a resoldre un conflicte entre epígons i tebans que feia molts anys que durava i que havia causat més d'un disgust. Escàlaf no s'ho va pensar i va marxar amb la intenció de posar-hi pau. Un cop va arribar a lloc, es va assabentar que la raó principal del conflicte era la desaparició d'una petita estàtua que tenia un alt valor pel tebans, que acusaven als epígons d'haver-la robat. Aquests sempre van negar aquest fet, però com que també hi havia disputes anteriors, el conflicte es va acabar complicant i era motiu de batalles i morts per les dues parts.
Per no fer llarg el post, i com que segurament ja coneixeu aquesta part de la història, Escàlaf va passar moltes aventures fins que un oracle li va donar la pista que l'estàtua la tenien els hiperboris, i que aquests l'havien deixat a custòdia d'un temible grifó. Després d'un fort combat Escàlaf va aconseguir matar a tan terrible vigilant, i no tant sols va poder recuperar l'estatueta si no que a més, amb als altres tresors que tenia el grifó, va tornar sent un home ric.
Un cop aconseguida la pau i amb l'encàrrec complert, va anar a reclamar a Zeus la seva part del tracte. I fou així com el déu suprem de l'Olimp va desfer l'encanteri de Nerea. Un cop lliure, ella va marxar amb Escàlaf, amb qui es va casar. La història no acaba aquí, però no m'allargaré, doncs estic segur que ja coneixeu les aventures que li van succeir després com un dels herois argonautes.
De totes formes, l'esquena de Nerea va quedar marcada per sempre amb el tatuatge de l'arbre que un dia va ser, viu com havia estat ella mateixa, de tal forma que floria a la primavera i perdia les fulles a l'hivern, com a recordatori del que el seu pare la va convertir.
I sigui llegenda o sigui veritat, desitjo que aquesta història us hagi agradat.
[@more@]
Un tatuatge preciós (per no parlar del que deu haver costat fer-se’l)
És per això que a la primavera quan de nit mires a l’est es veu la constel·lació de l’arbre en honor a Nerea. Oi? 😉
Bona mitologia.
Bona història, m’ha agradat, és que m’encanten els contes, ami… Jo també he fet el meu…curtet…però ja l’he fet! Salut!
osti, tu… com s’hoo “curra” la gent…
enhorabona…. però entre els uns i els altres m’ha costat, eh?… llegenda o veritat, m’h agradat!
Un cop més, fidelment, faig peregrinatge a casa teva per llegir un dels teus magnífics relats, i, un cop més, en marxaré meravellat. T’inventes un mite grec? Increïble! M’ha encantat, perquè la mitologia ja m’encanta de per si, però és que a més, tenir la imaginació per crear un mite ja té moltíssim mèrit. Ah, i encara que no sigui rellevant pel relat, et confesso una debilitat, m’han encantat aquestes referències de ‘no m’allargaré perquè segur que la història la la coneixeu…’. Boníssim Pd40, ja espero el següent que facis.
Genial! Però quina llàstima que ja només publiquis quan hi ha relats conjunts…
Molt bo. Has creat una història que es fon en la mitologia grega amb molta naturalitat. Et podria haver sortit malament, però no és el cas.
Salut!
ostres! M’ha agradat molt ! és molt original! realment sembla un mite grec de veritat ! I m’ha encantat això de que l’arbre tatuat florís a la primavera…
Molt maco!
Moltes gràcies pels vostres comentaris. He estat llegint altres relats i m’estic trobant amb coses molt interessants. Aquest arbre està donant bons fruits 🙂
Visca la imaginació!! Quin curro mitològic! És el que dius…aquest arbre dóna molts fruits!
Gràcies per no faltar a la cita… I gràcies per una història tan meravellosa…
Un cop al mes… Curt de llegir-te, però més val això que res, company…
Una abraçada. ;¬)
Gràcies per la visita al meu blog. M’ha agradat el teu conte, molt bonic. Tens raó que hi ha històries interessants als RC.
Caram, he quedat impresionada. M’ha agradat molt i quina imaginació. Molt bé.
Gràcies per passar per el meu reconet.
Fondre la mitologia grega en el tatuatge… un plaer llegir-te! Felicitats i gràcies…
🙂
Com sempre dona gust llegir-te. Imaginació i fantasia. Els contes són això i la part de l’autor, que també compta!
Felicitats!
Confio que tot et vagi sobre rodes! 😉
Molt ben escrit. Però ara m’has deixat la mel als llavis, no ens descriuràs la odissea d’Escàlaf?
Pep, Clint, Barbollaire, Carme R, Elur, Anna, Samain, Joana, Laianna: Gràcies pels vostres comentaris. Potser en altres RCs hi hagi continuació a la història, alguna vegada ho he fet. Celebro que aquest us hagi agradat.
He activat el filtre anti-spam. M’he trobat amb un munt de comentaris d’aquest tipus dins el blog i fan lleig. A veure si tinc sort i amb això ho aturo una mica.
Encara que els RC només siguin una vegada al mes, els teus són tan bons que per si sols fan que aquest blog no hagi mort del tot.
M’encanta la mitologia, per tant, com podria deixar d’agradar.me el teu relat?
Anna: Moltes gràcies!! 🙂
Impressionant el tatu…
Ha de fer mal, això…!
Ptonets.