Sempre tenim a la memòria algunes dates o situacions gravades d'una forma especial. Si féssim una relació de totes les coses que ens han semblat importants a la nostra vida, com si féssim un curriculum, posaríem esdeveniments importants, que ens han marcat. Aquest post va dedicat a les altres, totes aquelles coses que ens passen i que no semblen prou importants com per deixar una marca al nostre calendari mental. No us ha passat mai de trobar-vos mirant una foto i que se us desbloquegi tot un seguit de records que no teníeu presents? El lloc d'on veníeu, les persones que hi surten, olors, sorolls, converses, riures, situacions doloroses que pensàvem haver superat.
Per exemple, dir tal any vaig acabar la carrera i ja està, com si tots els moments, bons i dolents, que ens han fet arribar fins allà perdessin valor. Les estones al bar, les presses per arribar a un examen, les sortides amb els companys, les suors estudiant i fent treballs que semblaven impossibles d'acabar a temps, tantes pàgines d'apunts escrites amb una lletra indesxifrable, hores gastades assegut en una aula escoltant… Segur que si pensem en cada moment important de la nostra vida, en cada fet transcendental, ens venen el cap situacions que moltes vegades són les que ens el fan catalogar com agradable o desagradable, com si l'etiqueta fos la punta d'un immens iceberg de records que sura en un oceà interior.
La vida és un seguit de petits detalls, molts cops repetitius, que tenen la particularitat d'anar deixant petites marques dins el nostre cervell. Dir tinc un blog pot sonar estrany per algú que no en té, però tots els detalls que sembla que no tenen importància, com poden ser pensar les coses que vols dir, intentar escriure-les sabent que altres les llegiran, els comentaris que hi deixeu, llegir posts d'altres i deixar el teu punt de vista, les trobades, reals o virtuals, xats i correus amb gent que no coneixes, imaginar-te als altres fent el mateix, el conjunt de tot això ho converteix en un conjunt de sensacions que no és fàcil d'imaginar per algú que no hi està posat.
Reinvidico aquests petits moments, totes aquestes emocions que sembla que es vulguin perdre en la immensitat del temps.
[@more@]
Oooohhh!!! m’ha agradat molt aquest post.
Doncs si, ben cert, les petites coses, les que ens poden passar per alt fan moure la resta. Potser ens hi han ajudat a arribar, potser han estat les que han fet que altres situacions tinguessin la força per ser gravades com a importants. Bon cap de setmana!!!
aquí la desmemoriada està d’acord amb tu. Però jo no en tinc prou amb una foto, almenys amb els records d’abans.
Pel del últims 15 o 20 anys a vegades només cal un mot.
I és que la vida i la felicitat són fetes per aquests petits moments. Gotes de felicitat completa però efímera.
Felicitats, perquè tot i la frustració dels pocs records, m’ha agradat molt el post.
Un plaer compartir amb tu petits moments d’aquests
;)**********
Jo penso que la gent que sabem apreciar aquests ” petits moments” “sensacions” que en parlem, que ho necessitem, que ho transmetem, que ho sentim, que vibrem….Crec que som fets d’una altra pasta…. I és molt bó saber apreciar tot el que tu has dit.De fet la vida està en els petits detalls , no en els gran moments!
Una abraçada virtual per a tu!
Ostres, això m’ha recordat al moment de la meva vida on he tingut un intercanvi de sensasions més grans (entre felicitat i abatiment).
Com és una mica llarg d’explicar, faré un post per explicar-ho 😛
Gràcies per la idea jeje.
Si la vida fos un arbre de nadal, aquests petits moments serien els guarniments.
En tot cas, m’agrada imaginar la vida com un camí i a mi com un caminant que només porta una motxilla on vaig guardant aquests moments.
un gran post ,sembla què sols estem acostumats a recordar el resultat final ,en canvi son aquests petits moments i sensacions que van forjant la nostra personalitat ;)*******
Euria: Gràcies! Bon cap de setmana 🙂
Sabadellenca: I tant, això passa molt, una olor que et porta un munt de records. Benvinguda al blog!
Elur: El plaer és meu :)***
Joana: Ho veig igual, hi ha grans moments pq els petits detalls ho fan possible. Una abraçada!
Teleko: Carai, ja he llegit el post. De res 😛
Carquinyol: A mi m’ha costat quatre paràgrafs intentar explicar el que has dit en una frase. Hi ha nivell, eh?
Onix: Resultats, resultats, com a les empreses. I el més bo està abans d’arribar al resultat :)*******
Cal reivindicar aquests petits moments, sí senyor. Aquests petits moments son “nosaltres” en altra dimensió.
Cal reivindicar aquests petits moments, sí senyor. Aquests petits moments son “nosaltres” en altra dimensió.
doncs això de la foto si que m’ha passat si.
I fa normalment fa molta gràcia quan et passa 😉
la imortància està en els detalls, ja ho ddeia Thomas Mann. Bon cap de setmana.
la imortància està en els detalls, ja ho ddeia Thomas Mann. Bon cap de setmana.
Caram pd40, què profund que te’ns has posat avui, no?
A mi de vegades em passa que -dec fer com els ordinadors- i hi ha moments en els que penso… Quan siguis gran et recordaràs precisament d’això (i és un moment increïblement intranscendent). I me’n recordo! Ja ho podria fer servir per quan estudio, coi!
Bàsicament no recordo les coses i tinc pocs records de les coses que he fet. Potser per això m’agrada tant quan tinc un d’aquests moments.
Un post preciós Pd40.
Petonets!!!
suposo que escriure un blog és una manera de fer memòria d’aquestes petites coses i celebrar els grans aconteixements que després amb els anys recordem pe`ro amb l’aventatge que rellegint-ho podem recordar exactament què sentiem en aquell moment
Sempre he pensat que és una pena no tenir suficient memòria per enmagatzemar clarament aquests petits instants, sobretot quan tens fills, voldries guardar cada moment i és impossible 🙁
Ah i maquíssima la foto, i un pèl trista, crec que és una nebulosa planetària, és a dir tal com quedarà el sistema solar quan al sol se li acabi el combustible… res no és infinit
Coi, avui t’havies llevat transcendet, eh? Brindem pels petits-grans moments! Com els del teu post! Txin-txin!
Xiruquero-kumbaià: És com la salsa del plat 🙂
Ulisses: I amb el temps ho valoraràs molt, ja veuràs.
Joan: Tenia molta raó, sens dubte.
Musa: XDD Quan siguis gran et recordaràs de tot el que has estudiat 😛
Metamorfosi: Segur que estan en un lloc o altre. Busca, han de sortir. Petons!!
Eva: Com una llibreta virtual, segur que amb el temps fa gràcia tornar a rellegir-la.
MrBean: jejeje, amb els nens fa falta una memòria auxiliar. Voldries conservar cada moment que vius amb ells. La imatge m’agrada molt, és de la Nasa, clica que hi ha l’enllaç.
El veí de dalt: Brindem!! Transcendent? jejeje, és un post amb segones, fet a petició.
molt bo! estic preparant el viatge a Sevilla,al poble dels pares, i només de mirar el mapa de carreteres em va venir el record de l’olor a oli que feia el poble…tots es van recordar de cop! i de les males estones amb el menjar, també! jajaja!!! la vida esta feta de petites coses, enganxades unes amb altres..
Florilla: L’olor a oli, què bo! I de pernil, no? Anireu amb el cotxe nou, no? 😉
Crec que qui no té bloc li costa molt més llegir blocs.
Tema records, doncs sí a vegades una imatge ouna olor et recorda coses que ni recordaves.
Sir William Temple: Bona reflexió aquesta dels blogs, pq deu ser?
Unanina: Content que t’agradi. Se’t troba a faltar, molts records! :)**
BRAVO!!!
moltes vegades he pensat en les coses que bloquejo i d’altres que no tinc problemes en pensar…
algunes coses les bloquejo conscientment, d’altres… no hi paro de pensar…
com per exemple… el 31 d’agost del 1996… una data imborrable de la meva memoria perque va ser quan el meu pare va morir…
o el 4 de novembre del 2004… el meu 24è aniversari on el meu Brioxet em va demanar per casar-m’hi davant la meva familia!
hi han algunes fotos que em fan pensar en les rialles que tenia amb el meu germà quan anavem de piscina, en les olors de la barbacoa a l’estiu, les caminates que feiem i les acampades i l’olor del pi i la terra…
ui… que et fare la competenica!! jiji
kissussssssssssss
BRAVO!!!
moltes vegades he pensat en les coses que bloquejo i d’altres que no tinc problemes en pensar…
algunes coses les bloquejo conscientment, d’altres… no hi paro de pensar…
com per exemple… el 31 d’agost del 1996… una data imborrable de la meva memoria perque va ser quan el meu pare va morir…
o el 4 de novembre del 2004… el meu 24è aniversari on el meu Brioxet em va demanar per casar-m’hi davant la meva familia!
hi han algunes fotos que em fan pensar en les rialles que tenia amb el meu germà quan anavem de piscina, en les olors de la barbacoa a l’estiu, les caminates que feiem i les acampades i l’olor del pi i la terra…
ui… que et fare la competenica!! jiji
kissussssssssssss