Podeu trobar la relació de relats que s’han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
EL PELELE Goya 1791-1792
Sóc un assassí, un depredador. No del tipus que va perseguint les
víctimes, no, fer-ho així cansa molt. A mi m’agrada el sigil, que
passin prop meu per matar-les amb un cop ràpid. Segur que no us heu
fixat en mi, si ho féssiu fugiríeu ben espantats, millor no creueu la
vostra mirada amb la meva. No us gireu, potser estic darrera
vostre i a ningú li agrada veure la mort quan se li ve a sobre! De fet
no és que m’amagui gaire, és més fàcil trobar-me en un parc ben florit,
prenent el sol mentre estic a l’aguait, que no pas en llocs ombrívols.
Què voleu que us digui? Acostumo a triar víctimes entre el personal que
es mou en aquests ambients i s’ha d’estar on hi ha la feina. I, encara
que sigui lleig que ho faci jo, he de confessar que sóc força bo, fa temps que he perdut
el compte de quants n’he pelat.
Ara bé, també us he de reconèixer
que tinc una debilitat, sí, sí. Sona trist, oi? Tot un assassí
consumat, que no tremola a l’hora d’acabar amb les vides dels altres,
amb una feblesa? Ara hauria de fer com aquells anuncis, posar-me una
banda negra que em tapés els ulls i mirar a càmera: "Hola, sóc un
depredador sense pietat… i el sexe em pot."
Ho reconec, és així, si he de triar entre matar algú o fotre un bon
clau no m’ho penso, es pot ben dir que en aquestes ocasions perdo el
cap sense ni tan sols valorar les conseqüències. D’acord, sé que és un
comportament primari, que fins i tot en el meu cas pot arribar a ser
molt perillós, però què hi puc fer? Molt super depredador, molta xarxa
tròfica, molta escala evolutiva,
però a la que detecto possibilitat de sexe ho abandono tot. Els pregadéus mascles som així, uns faldillers sense remei, uns
ninots manats pel penis.
Tots hem de morir un dia o altre, no?
Assassí i fantasma. Si hagués conegut el sexe, no ho estaria explicant pas! Quina anada de bola, m’havia ben empassat que el relat anava sobre un assassí humà, i m’agradava el to tan fresc amb que ho explicaves, un psicòpata d’estar per casa. Molt bon relat, i quin gir final!
jejeje, Xexu, aquest relat ha anat així! M’ha costat, que no em venia la inspiració per enlloc. Ep, que consti que alguns s’escapen vius de la còpula! Potser aquest era un d’ells, que sap quin final li espera però així i tot no hi pot fer res. Gràcies per passar per aquí i pel comentari 🙂
Aquesta debilitat, em sembla que la tenim tots…
Molt bó, com el Xexu jo també m’imaginava un humà. Potser és que no en som tan diferents dels pregadeus.
jollons, i tant que en traiem suc, i això que quan el vaig veure no em va dir res…però mira, després… M’ha agradat molt!
Jordi: No sé com agafar aquest comentari. Tb ets un depredador? XD
Skorbuto, Zel, Kweilan: Sí, sembla que sigui una persona, no som tan diferents, oi? No sé si això és bo o dolent :$
Gràcies pels comentaris 🙂
No m’esperava aquest final. Jo també em pensava que era humà. Una mica fantasma però aquest “amantis” ( amb a, quan era petita n’hi dèiem així). També li lliga el nom no?
Pobra bèstia tothom tractant-lo de fantasma, i es ben cert que n’hi ha que se’n surten, es qüestió de no quedar-se a fer el cigarret, a elles els agafa gana.
Per cert, molt bon relat.
Jeje! Molt original! Jo tampoc m’esperava aquest gir final! Bon relat i un petó!
Enginyós i molt divertit. Bon relat! Enhorabona!
Mireia: No havia sentit això de l’amantis, primera vegada.
Jordi: XDD Ben trobat això de la gana, m’ha fet gràcia. Un avantatge més de no fumar! XD
Nymnia, Abril: Gràcies :)**
Genial!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! jejejejejeje… quina alegoria de l’home tan ben aconseguida!!!!!!!!!! juas!!!!
Boooooooooon dia!!! 😉
Girasooooooooooooool!