Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
ESCAPANDO DE LA CRÍTICA Pere Borrell del Caso 1874
Sabia que era un somni. Portava unes quantes nits que es repetia però, tot i així, no podia evitar passar-ho malament. Estava al carrer, amb una maleta a la mà, esperant que arribés un autobús que sabia que no podia agafar. Millor dit, no havia d'agafar. Desconec el motiu, però el meu inconscient em deia que no havia de pujar a aquell autobús. Estava a la parada, amb més gent al voltant meu, i el veia arribar. I cada vegada el final era el mateix. Quan parava i anava a obrir les portes, em despertava tot suat i neguitós. No sé per què, però en aquell moment me n'alegrava, tenia la sensació que aquell somni era diferent d'altres que havia tingut. Fos com fos, no havia d'agafar aquell autobús.
Tot plegat era estrany, la meva vida era ben avorrida, sense sobresalts ni esdeveniments dignes de menció. És cert que a vegades em passaven coses una mica estranyes, com sentir dins meu alguna veu o, tot passejant pel carrer, intuir siluetes o ombres que no arribava a identificar i que notava properes, però ja m'havia acostumat. Al començament em preocupava, però ara havia assumit que era una persona especial, un xic diferent, com si tingués algun tipus de connexió amb altres universos. O potser era, simplement, que la sol·ledat començava a esquinçar el meu cervell i ja no distingia la realitat de la ficció. En el fons, però, podia dir que era feliç, aquesta vida rutinària anava bé amb el meu caràcter i la meva manera de ser.
Després d'un dia sense res interessant, tornava a arribar l'hora d'anar a dormir. A l'estona, puntual com un rellotge, em trobava allà, amb aquella maleta, esperant. Cada nit era el mateix, la mateixa situació, la mateixa gent al voltant meu. Em vaig començar a neguitejar, sabia que l'autobús vindria en pocs moments i que no hi havia de pujar. El vaig veure arribar i com s'aturava davant meu. Feia esforços per sortir de la cua. I aquesta vegada va passar el que no esperava, la porta de l'autobús es va obrir i la gent començà a pujar. Vaig intentar anar cap a endarrera, però la gent que m'envoltava m'empenyia cap a dins. La por em va guanyar, tant per la situació com per, sobre tot, no haver-me despertat. M'havia de despertar, aquell somni no podia continuar! Sense poder-hi fer res, em vaig trobar dins. Aterrat, vaig notar com es posava en marxa. Em vaig posar a cridar, demanant sortir d'allà, que em deixessin baixar, però l'autobús era ple i era impossible moure's. Els que ja hi eren em miraven estranyats, sense entendre res, en silenci. Havia de sortir d'aquell autobús! El conductor es va girar i em va dir que em tranquilitzés, però això era impossible, ell no ho podia entendre. Mentre em parlava, una llum intensa va entrar per les finestres d'un dels costats, com si haguessin obert un focus fora de l'autobús. Em vaig girar i vaig veure com s'acostaven els fars d'un camió, que tocava el claxon tot avisant-nos. El nostre conductor no va tenir temps de reaccionar, distret com estava parlant amb mi. Les llums es van acostar fins gairebé poder veure la cara del camioner.
Vaig obrir els ulls. Sort! vaig pensar, aquesta vegada m'ha anat ben just. Però la llum blanca continuava allà, i aquella no era la meva habitació. Vaig intentar aixecar-me, però no em podia moure. No entenia res, què era allò? On em trobava? Vaig girar el cap i em vaig trobar una cara que em mirava. No la vaig identificar, encara que em resultava coneguda. Em somreia, tota nerviosa, mentre demanava que algú avisés a les infermeres, que havia obert els ulls. M'ho van explicar. Feia més de dos anys que havia tingut un accident de trànsit i estava en coma des d'aleshores. Els metges no hi van trobar cap explicació; vaig perdre la memòria de moltes coses d'abans, però en canvi recordava perfectament tot el que m'havia passat en aquell estat. Diuen que podria ser un mecanisme mental de defensa. El somni, el que pensava que era la meva vida, tot havia estat imaginació del meu cervell. Encara em pregunto per què em despertava falsament, per què no volia que agafés aquell autobús, ¿potser volia preservar la seva rutinària felicitat?
[@more@]
Quina història més bona! Felicitats, m’ha agradat molt.
Quina sort que no faltes mai a la cita dels RC. M’ha encantat, i no em sorprèn, perquè sempre marxo d’aquí amb una sensació de ‘olé’, i fent que si amb el cap. Molt bo, felicitats. No ens faltis mai.
M’ha encantat. És d’un realisme increïble. A mesura que llegia, no sabia si explicaves una història, o en feies una crònica.
Enhorabona!!
Encantada de llegir-te de nou i com sempre amb una història embaucadora!
una abraçada
M’ha agradat molt, felicitats.
Ostres ostres ostres…. quin relat!!! I quina angoixa en el moment d’entrar dins l’autobús!!!
Perdre la memòria, no saber qui eres, qui t’envoltava i com era la teva vida deu ser ben fotut… i haver de tornar a començar… Potser pots escapar d’una rutina avorrida i d’una vida no gaire gratificant, i en aquest sentit és tot un avantatge, és passar pàgina. O potser la teva vida anterior era millor de la nova que has de començar. I quina ràbia no recordar-te de res per poder comparar o canviar les coses!!
Bé… que m’ha agradat molt!!!!
Uf, impressionant! És un relat boníssim que et fa sentir dins d’ell i això no ho aconsegueix tothom! Moltes felicitats i ja espero el proper!
Salutacions!
Ostres per un moment he esperat un d’Al-queada dins l’autobús! bon final si senyor!
Cada cop que et llegeixo en un nou RC em fa més ràbia que tanquéssis el blog… és fantàstica aquesta història, Pd40!!!!!!!
[La setmana vinent, ok… xDDDD]
Ai mare…. Quin mareig de situacions…. i tant autobús!
Llàstima que sortís del coma: Hauríem sabut on anava l’autobús dels nassos… o potser és que només el podia portar de nou a la vida?
Ja et dic… m’he marejat una mica!
Quina angoixa!! Un somni dins un somni i que es desperta i no recorda i …buf! Sort que l’has acabat sino pots embogir.. M’ha agradat!
Salut!
Fantàstic. Merci per continuar amb els relats conjunts. Una salutació ben cordial!
Boníssim!!! M’ha encantat i angoixat alhora!!!
no agafis l’autobús, no agafis l’autobús…
Molt bó el gir de la història, m’ha agradat molt !
felicitats!
Clint: jejeje, no hi vaig pensar, però em sembla que així la cosa ja estava prou embolicada, no?
Alepsi: Pilotaaaa, però gràcies!! :)***
Eudald: Una biodramina i en fas una segona lectura 😉
Pep: Síii, era com anar sortint de diferents quadres, oi? Potser m’he passat i tot. Gràcies 🙂
Rock’n’roll: Anima’t, que el teu encara no l’he llegit. Una abraçada!
Café amb llet, Laianna, Oriol: Genial si us ha agradat, aquesta era la intenció. Gràcies pels vostres comentaris 🙂
uf, uf i ufffffff… quina angoixa…
Fantàstic!!!
Petons maco!!! Ja saps que m’encanta poder venir a ca teua i trobar-t’hi :*)
Molt bo. M’ha encantat!
Carm ets un artista literari…m’agradat molt i molt….gracies
Caram ets un artista literari…m’agradat molt i molt….gracies
Genial: una barreja exel.lent de ritme i situació…
Un final inesperat, bon relat
Company… Magnific com sempre. M’agenollo. Faig l’onada i hem de procurar que hi hagi un RC cada 15 dies, per poder fruir de la teva companyia…
És un plaer llegir-te…
(ja sé que no tornaràs habitualment, però et trobem a faltar)
Una abraçada
Ostres, una història realment bona. M’ha agradat molt de principi a final.
Et felicito per com te n’has sortit!
Elur: L’alegria és meva al veure que passes per aquí :)**
Vier, Mon, Samain, Mireia, Roc: Moltes gràcies pels vostres comentaris, content que us agradi la meva proposta 🙂
Barbollaire: Fer els relats em permet no acabar de trencar el lligam amb vosaltres. Moltes gràcies pel teu comentari, veig que continues exagerant com abans 😉 Una abraçada!!
🙂
res… que només volia una floreta de pipes 😛
gràcies maco, ja saps que m’agrada trobar-te :*)
Molt bo!
El dibuix…és per passar una bona estona de por!!!!
ptons.
Pd40… un relat del tot engoixant i dels que enganxen! (em sembla que he acabat llegint-lo enganxada a la pantalla i sense parpellejar!). Boníssim!
Petoneeeets!
Encantat de retrobar-te! molt bon relat!
Elur: jejeje, passa passa, agafa el que vulguis :)**
Sidlia: Et suggereix una història de por? Pq no proves de fer-ne un relat? Segur que estaria molt bé! :)***
Metamorfosi: Gràcies, però parpelleja, que se t’assecaran els ulls. Petons!!
Rock’n’roll: Gràcies, el teu també està molt bé. Això dels RC és una cosa ben curiosa, la de propostes tan diferents que es poden llegir. Una abraçada!
Mha agradat molt, i quina situació més angoixant, sobretot quan el fan pujar a l’autobus tant si com no.
Molt bo.
Fins aviat,
Anna
Anna: Ups, no havia vist el comentari. Moltes gràcies! 🙂