Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre al blog RelatsConjunts.blogspot.com
L'Home que Parla amb els Déus em va donar la paraula. Com a cap dels caçadors, havia d'explicar la cacera per tal que ell la pogués representar a la cova. Si havia anat bé era la nostra forma d'agrair als déus la seva benedicció, representar per recordar, recordar per agrair, agrair per repetir.
Com cada estiu, els 'homes que parlen amb els déus' de les diferents tribus que habiten el riu s'havien reunit per dir-nos quin dia seria el propici. Aquella cacera representava molt per tots nosaltres, l'hivern s'acostava i s'havien d'omplir els pous de gel amb tota la carn que fos possible. Les dones havien recollit tantes baies i fruits com havien pogut, però els animals donaven carn per menjar, greix per cuinar, pell per vestir. D'ells tot s'aprofita, amb caça la tribu millora. Sense carn, la tribu desapareix.
Una lluna abans van començar a arribar les altres tribus. Quants més homes participin més possibilitats hi ha de tenir èxit. Amb una llança no es mata un cérvol ni cap bissont, calen moltes llances i la força de molts braços. A més de preparar la cacera, la trobada serveix per establir relacions, convenir unions, donar a conèixer els nadons i intercanviar coneixements. Si tot va bé les comunitats s'enforteixen.
Ens vam reunir els caps de caçadors per establir l'estratègia i establir una primera repartició entre les diferents tribus. S'estableixen compensacions per morts o ferits, així com premis als caçadors més valents. Un cop tot organitzat i reconegut el terreny, esperem la data que ens marquen els 'homes que parlen amb els déus'.
El dia ha arribat. Entre homes i nens ens reunim prop d'una cinquantena, suficient per fer una mitja lluna que portarà el gruix del ramat cap un congost prop d'un penyassegat. Allà els esperarem els caçadors amb les llances i matarem tants com podrem, la resta la farem caure pel penyassegat. A la mitja lluna hi ha els nens liderats pels joves aprenents de caçador, ells han de fer soroll per fer moure el ramat cap a la direcció establerta. Fent aquesta feina ha mort el jove Craiu, trepitjat per un bissont que fugia i que també ha trencat la cama del seu germà Caiol, que ha anat a ajudar-lo. Tal com està, si no es mor quedarà coix i mai podrà arribar a ser caçador. Crec que seria bo que es dediqués a fer llances per a la resta de la tribu. Parlaré amb el mestre Moerl per si el vol com a aprenent. Tota la tribu està trista per aquest succés, però els déus ens han recompensat amb un bona cacera. Hem mort més de trenta bissonts i una dotzena de cavalls. Ha destacat en Suol, de la tribu de l'Àliga, que ha aconseguit abatre dos bissonts i un cavall, aquest d'un sol cop de llança. Amb setze hiverns és tot un caçador experimentat i una garantia que la seva família no passarà gana i la seva tribu prosperarà.
Com sempre, un cop tot s'ha acabat, els homes hem esquarterat els animals i repartit la carn tal com s'havia establert. Abans de tornar cada tribu al seu lloc, es farà una festa per celebrar l'èxit i establir les unions. També s'identificarà els joves que l'any següent es consideraran caçadors amb tots els drets. És un dia d'alegria, abans d'un hivern que mai se sap que ens portarà. Molts dels grans aprofiten per acomiadar-se. Difícilment es superen els trenta hiverns, és llei de vida, així ho han decidit els déus.
Mentre estic explicant el relat, un cop sec ressona dins la cova, i una veu coneguda brama, amb un to força irritat:
[@more@]
Pau, què has fet amb els colors! Quantes vegades t'hem dit que no pintis la paret! Ja veuràs ton pare quan ho vegi!!
M’ha agradat molt, felicitats. Com m’agradaria que la història continués.
Ostres, m’ha agradat molt el relat… m’has fet endinsar en aquella època i en poques paraules has aconseguit que agafés apreci als personatges… però és que el final és genial!! quina bona manera de barrejar passat i present!!!
Enhorabona!
Un final sorprenent! I quina imaginació que té aquest nen!
Quina il.lusió em fa llegir-te. Ara mateix ens creuem els comentaris… Telepatia?
El teu relat podria ser molt bé el primer capítol del meu, no et sembla?
Una abraçada i molts recors! Et trobo a faltar! 😉
Jordi: Mmm, qui ho sap. Això dels relats conjunts és una caixa de sorpreses 🙂
iruNa: Gràcies! :)**
Anna: jejeje… pel nen és una pintura rupestre, per la mare un gargot a la paret…i per nosaltres un relat conjunt 😉
Joana: Tant de bo tingués telepatia amb tu 🙂 El meu no li arriba ni a la sola de la sabata del teu, Joana, encara que vagi del mateix tema, ja m’agradaria. Una abraçada ben forta!!
Company saps que l’alegria de trobar-te és immensa.
El teu relat, com sempre, magnific…
Ara, intueixo per la foto final que està basada “en un fet real”, oi? XDDDDDD
Si és possible no siguis tan car de veure, amic…
Una abraçada
El trasto aquest no m’ha deixat publicar el meu comentari, això em fa tanta ràbia… Ja no sé ni que deia, però una cosa és segura, que m’ha encantat el relat, ho expliques de tal manera que gairebé es pot viure la cacera, i la convivència dels nostres avantpassats. I que si tot això ho pensa el nano aquest, que deu ser molt espavilat! Felicitats mestre, un gran relat. A veure si ara em deixa…
bonic relat i final precios….gracies
Mentre hi hagi Relats conjunts hi ha vida i hi ha esperança, eh Pd40? Content de veure que segueixes connectat. Records!
Molt bo el relat. M’ha agradat molt el final. jaja, quan som petits tenim instints primitius?
Un final sorprenent i preciós i tendre i dolsç i quina criatura tan bufona, i que maco….Molt maco, hem coincidit un pelet en l’ambientació, però el teu no té preu, visca el Pau!
genial Pd40!!!! m’ha encantat!!!
Ai, que bé llegir-te de tant en tant!! se t’enyora!!!!
petons!!
booooooooooon dia!!!!!!!!
Barbollaire: jejeje, podria ser real, encara que la foto no és meva. Una forta abraçada!!
Xexu: Content que t’agradi. Del tema blocat no cal dir res 🙁
Boira: jejeje, suposo que fer guixades per tot arreu ho portem ben endins. Qui no ho ha fet de petit?
Zel: Sí que s’hi assemblen, suposo que el quadre ens ha guiat força. De totes formes el teu és magnífic, tant per la història que expliques com per l’estil. Gràcies pel teu comentari 🙂
Elur: 🙂 M’agrada tenir-te per aquí. Ja tens pensat el teu? Bon diaaaaa :)******
De totes totes prefereixo el nen que la pintura, … te algo no se que més autentic!
per cert, pd40, em va encantar veure’t in person!!! ^^
Mon, Veí: Ups, perdoneu. Vaig contestar fent altres coses i us vaig saltar. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Fer els RC és com mantenir el nexe amb aquest món, fins a tornar-hi de debò.
Fraggle: Igualment, va ser un plaer veure’ns a la presentació del Dan.
Uoo! Quin final més maco! Tant de bo tots tinguessim tanta imaginació com aquest nen!! Felicitats!
Preicós el relat! Molt acurat. El tens molt ben narrat i m’encanta. I el gir final és molt divertit! 🙂
M’han encantat el final… la resta també, però m’agraden els finals sorprenents… en tot 🙂
Bon final!!! Un vegada has entrat a la història, estàs a l’epoca , al context ..paff!
Ja que em vas donar la benvinguda als RC i em vas desitjar sort,Et toca un meme. Es clar, si et ve de gust…
Felicitats! Un gran escrit que relata a la perfecció la caça de les tribus prehistòriques… I una originalitat final molt graciosa. Simplement genial!
Salutacions!
Trillina, Millu, Adrià, Mireia, Betty: Moltes gràcies, content que us hagi agradat. Betty, el meme crec que no el faré, però moltes gràcies per pensar en mi.
El relat és boníssim i el desenllaç… ostres, el més tendre del món!
Petons immensos!!!
Metamorfosi: Gràcies!! :****
Segueixes..veig!!!
I amb un ritme de lectors impressionant!
Com ho fas?
pto.
Company, t’he deixat una cosa a casa.
Sense compromís. Per si et vaga.
Espero no et molesti.
Una abraçada ben forta.
Sidlia: De fet no segueixo, sols m’apunto a les propostes de Relats Conjunts, que em permet fer un post de tant en tant :)***
Barbollaire: Moltes gràcies! Com m’ha de molestar? Al contrari, molt agraït. El que no sé és si el seguiré, que estic força desconnectat i segur que a qui els hi passaria ja el tenen. Una abraçada!!
Ep, encara no havia llegit el teu. Molt fidel i ben narrat. Feliç 2008!