Podeu trobar la relació de relats que s'han fet al voltant del quadre a RelatsConjunts.blogspot.com.
LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA Salvador Dalí 1931
Em desperto tot d'una, xop de suor. Per la finestra entra més llum de l'habitual, no he sentit el despertador? Miro l'hora, gairebé les 7, no pot ser. Per un moment no sé quin dia estic, pot ser cap de setmana i per això no ha sonat? No, no, avui és dimarts. Alguna cosa no va bé, massa silenci. Miro per la finestra. Sí, hi ha més llum del que toca, no pot ser. Torno a mirar el rellotge, gairebé les 7? No s'ha mogut des d'aleshores? Vaig a buscar un altre rellotge. Marca el mateix, gairebé les 7, observo que la maneta dels segons no es belluga. No ens posem nerviosos, segur que s'ha esgotat la pila.
Em vesteixo ràpidament mentre el meu cap intenta esbrinar què pot passar. Surto de casa, aniré al bar a esmorzar i segur que allà tot quedarà resolt. Tancat. Instintivament miro l'hora al mòbil. Clar, fins les 7 no obren i encara no ho són. Encara no ho són? Tot em torna al cap, per això he baixat corrents de casa! Em giro, no hi ha ningú al carrer. Però si és de dia, com pot ser? Aguanto la respiració, intentant que res em destorbi, escoltant qualsevol soroll que em pugui arribar. Res. Ara sí que tinc clar que alguna en passa.
Corro carrer avall, buscant qualsevol cosa que em doni una pista. No veig ningú, no sento cap soroll, com si tothom hagués fugit, com si mai hagués existit. Intento buscar una explicació, sabent que no n'hi ha. Què pot passar? Agafo el telèfon, marco de forma compulsiva tot els números que tinc desats a l'agenda. Res, el telèfon no fa senyal, ningú contesta. Segueixo caminant sense rumb fix, tanta estona que perdo la noció del temps. De tant en tant miro el rellotge, sabent que marcarà gairebé les 7.
Finalment, allà al fons veig un cotxe. Està aturat, sembla que amb algú dins. M'hi apropo corrents, el cor em batega amb tanta força que l'hauria d'escoltar, però no, no sento res. Quan m'atanso veig per què està aturat, ha xocat amb un fanal del carrer. Té la finestreta oberta, amb el conductor recolzat contra el volant i la sang rajant-li pel cap. Sigui el sigui, acaba de passar. Intento ajudar-lo, segur que em podrà explicar què està passant. L'aixeco, el poso dret al seient. El miro a la cara, el reconec… em veig.
M'arriba una veu, la primera que sento en tot el dia, com si m'estigués parlant al costat, una veu que m'ho aclareix tot.
-"No hi podem fer res, és mort".
[@more@]
Caram pd40! Què chula!!!!!
M’agrada molt, molt, molt!!!! Però no et moris, eeeeeeeh???? 😉
Un súper petonàs!!!
Caram. Espero tenir el rellotge en marxa, jo; per molt de temps.
Caram. Espero tenir el rellotge en marxa, jo; per molt de temps.
punyeta… quina angoixa!!!!
Molt bo, però mira que matar-te!!
nanit! :****************
Uix… que tetric…. però mola!!!
A això com li diem? Suicidi quotidià? XD
que xulu…. però tetric
a això com li diem? Suicidi quotidià? XD
Doncs a mes d’agradar-me molt el text, m’he sentit a gust llegint una mort tan viva, un pas tan natural, amb el somni d’intermediari.
Alepsi: No no, que això és un relat, res de morir-se. :)**
Elveidedalt: Donem-li corda, per si de cas 😛
Elur: Mira, avui ha tocat així, però no et preocupis, demà ressucito i llestos. Bondiaaa :)**
Ulisses: M’agrada que us agradi.
Mmmhhhhhhh: No ho havia pensat des d’aquest punt de vista. Més que natural, una mica angoixant, no?
Ep! Cosa fina.
Surrealisme com el del cuadro? Realisme?
Un sugeriment si em permets: fes una esquela amb el teu nom. Impressiona.
Després ets pots fotre un carajillo.
El que em fotré avui serà a la teva salut, perque estiguis bé molts anys.
Bon final, m’ha agradat, molt ritme i molt ben escrit també, felicitats
No tinc paraules per expressar la inquietud que m’ha produit aquest relat :-S Però m’ha agradat molt! Enhorabona!
No tinc paraules per expressar la inquietud que m’ha produit aquest relat :-S Però m’ha agradat molt! Enhorabona!
M’ha encantat, he anat variant la sensació a mida que anava llegint, m’ha recordat aquella seqüència de “abre los ojos” quan corre per el mig del carrer buit.
Quin mal rotllo no, acabar sentint aquestes coses? jajaja sort que és un relat!
Glups!!!! M’has ben enganxat amb el relat, esperant que passaria a continuació, talment com les bones pelis d’intriga del Hitchcock (segur que ho he escrit malament)
Inquietant com el cuadre……
Franciscu: Lo de l’esquela impressiona sols pensar-ho. Prefereixo brindar per la seva salut també.
Elur: 3 dies? No tinc tant temps per perdre XDD
MrBean: Gràciesss. Vosaltres també us podríeu animar a fer-lo, no? Segur que seria un bon relat.
Millu: És un relat angoixant, estic content que t’agradi. Gràcies pel comentari!
Clint: Doncs ara que ho dius sí que hi té semblança… però no ha estat voluntari, que consti.
Cafeambllet: Gràcies pel comentari, si t’ha agradat ja estic content.
Barbollaire: Eiii, barbollaire, la medicació XDDD Gràcies a tu per llegir-me!! 🙂
Senzillament magnific!
Fa dies que et segueixo (com un voayeur, jajaja), però avui me decidit a postejar-te perque crec que el bloc avui a pujat “uns enteros”, Felicitats.
Encara que et deixi el nostre retroenllaç, no pensis trobar-hi ni una milèssima par del que tu i el vostre racó ens lliureu.
Gràcies,
Tirai: Doncs no sé, ves mirant el rellotges, si s’atura avisa 😛
Tlm: Quina sorpresa! Doncs no sé què dir-te… benvingut i moltes gràcies pel comentari. Content que t’agradi el relat i el blog, es fa el que es pot 😛
el Veí ens va dir que ens enganyaves a totes… i jo no sabia què volia dir fins avui… pensava en Pd40 enganyar-nos? i ara!! si és molt bon noi… però… però… t’he enxampat!!!! Pd440??????????? tu qui ets? un descendent del Matusalén???
XDXDXD
http://nomadesdelvent.blogspot.com/2007/04/puck-i-jo.html
:**** bona tarda!!
Elur: Mira què ets… XDDD M’has descobert, sóc en Matusalén! XDD
QUIN YUYU!!!
sembla Abre los ojos!!!
al final qui era el que parlava? un fantasma? en Michael Jackson???
ha passat una bomba nuclear?? ospaaaaaaaa
ara m’has deixat amb l’ai al cor!!!!! doleeeeeeeeeeeeeeeent!!
kissus 40!
Mare meva! Gran relat, pd40! M’has transmès l’angoixa des del principi! D’aquí poc em surrealitzaré jo també!
Molt bon relat, m’ha agradat molt. Quina angoixa, uff i quina mala hora per morir, a sobre devia ser un dilluns. Ben mirat, si fos així potser podria ser una alliberació i tot.
Ho sento pro havia de dirte que la foto del post superior, el q dius q vols esborrar, es una passada. Es preciosa, m’encanta. ( pots esborrar el meu comentari si vols) imagino q es un tema drets d’imatge, pro ho havia d dir, es preciosa. Uns colors, una llum, una vitalitat…em perdo per la fotografia.
Ho sento pro havia de dirte que la foto del post superior, el q dius q vols esborrar, es una passada. Es preciosa, m’encanta. ( pots esborrar el meu comentari si vols) imagino q es un tema drets d’imatge, pro ho havia d dir, es preciosa. Uns colors, una llum, una vitalitat…em perdo per la fotografia.
Molt ben trobat aquest relat, Pd40. Però he de dir que m’ha provocat un calfred al final.
Sí, ja sé que és només un relat, però m’he anat inquietant i en llegir el final he pensat: “espera, resisteix, que vinc i et faig el boca a boca, a veure si et reanimo!” XD
Petonets ben eixerits!!!
Per cert, la foto del pont és preciosa… per què la vols treure quan tornis?
Fraggle: XDD El Michael Jackson? XDDD D’on ho has tret això? XDD
Musa: Gràciessss! Surrealitza’t, és divertit! 🙂
Xot: Alliberem-nos tots 🙂
Déjà vie: El post el pensava esborrar perquè no aporta res, és un enllaç a una imatge del flickr i prou per dir que estic uns dies fora. És una foto en HDR, per tant força retocada, però és molt maca.
Metamorfosi: És un relat i prou, però gràcies per la reanimació. S’agraeix igual :)**
Candela: Sí que és maca, molt. Em va agradar molt quan la vaig veure :)****
sens cap dubte és un dels millors relats que t’he llegit
chapeau